L'altra cara de l'orgue

Quan un sent la paraula orgue, instintivament el cervell emprèn un vol cap al passat. Esglésies, renaixement, barroc, Johan Sebastian Bach i heavy metal són alguns dels motius que ràpidament s'associen amb aquest instrument. Sortosament, propostes com el Festival Internacional d'Orgue Mataró-Barcelona Jaume Isern s'encarreguen de desmuntar aquests tòpics i de mostrar unes facetes ben diferents d'aquest instrument tan complexe.

El concert de dimecres passat en va ser un clar exemple. Als teclats hi va seure Janet Parker-Smith, una de les organistes més seguides del món, però el repertori distava molt dels convencionalismes musicals. L'aposta era tan arriscada i atípica com curiosa i atractiva: peces per a orgue de compositors de principis del segle XX. Òbviament, els qui coneixen l'ànima i creador del festival, l'organista de Santa Maria, Raúl Prieto, sabien que si s'acostaven a la basílica de Santa Maria hi trobarien qualitat. Actualment, qui més qui menys coneix Prieto i la gran tasca que està fent amb l'orgue de Santa Maria, el més gran de Catalunya. “Mira, aquell d'allà és en Raúl”, s'escoltava entre alguns assistents just abans de començar el concert. Prieto estava atent a qualsevol detall. Ell, perfeccionista de mena, natural de Navalmoral, a Cáceres, va ser qui el 2002 va fer obrir els ulls de molts mataronins sobre la joia musical que s'estava deteriorant a marxes forçades dins de Santa Maria: el seu orgue. Després d'anys de treball, feina i dedicació incansables per fer lluir i recuperar un dels més grans tresors oblidats de la capital del Maresme i de Catalunya sencera, està per fi recollint-ne els fruits i situant Mataró i el seu orgue en la primera plana del panorama mundial. Ja fa anys que experts d'aquest instrument de tot el món vénen a la ciutat per quedar meravellats d'aquest instrument. I que vingui Parker-Smith, la primera dama de l'orgue, a tocar-lo és per estar-ne ben orgullós.

Es tanquen els llums de la basílica i comença l'espectacle, o, més ben dit, un viatge hipnòtic cap a una cara i uns registres desconeguts pel gran públic. Una frenètica interpretació de la Toccata en re major de Marcel Lanquetuit va deixar pas a l'expressiva Fantaisie en la major, de César Franck. Una de les interpretacions més aplaudides pel públic que omplia de gom a gom la basílica va ser el Carillon de Westminster, de Louis Vierne, que, com el seu nom indica, tenia com a motiu principal la característica melodia dels carillons. La peça va servir per a dues coses: mostrar el talent indiscutible de coordinació entre mans i peus de Parker-Smith, i el potencial sonor de l'orgue de Santa Maria, que va fer vibrar les parets de la basílica. La pantalla gegant instal·lada, juntament amb el magnífic treball tècnic i de realització de Pau Bertran i Ferran Valls, va permetre al públic veure de primera mà la dificultat que suposa tocar un orgue. A banda del bis, el colofó el va posar la Sonata Heroica de Joseph Jorgen.