Dibuixos animats i resistència

Fa pocs mesos, Jordi Amat va publicar un apassionant llibre titulat El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014). Hi proposa una revisió del catalanisme polític a partir de les seves bases intel·lectuals. L'autor parteix del moment en què Francesc Cambó i el periodista Agustí Calvet Gaziel –entre altres– volien dur a terme polítiques col·laboracionistes en plena Guerra Civil. Les operacions es basaven a voler reescriure la història a partir de la defensa de la tradició conservadora per salvar alguns elements simbòlics de la història catalana. Amat parla de fenòmens com Destino o Serra d'Or, que van obrir algunes escletxes per garantir la supervivència catalana davant la repressió franquista. El discurs de Jordi Amat no s'atura en el passat i vol reflexionar sobre el llegat que tot això ha deixat en el present. Investiga com s'han construït determinades figures intel·lectuals i com s'han creat determinats relats. Parla de l'impuls d'un model catalanista arrelat a l'esquerra que triomfa en la Transició i de com el model del pujolisme va escombrar algunes d'aquestes polítiques per crear un altre llegat simbòlic que, en molts d'aspectes, encara perdura en l'actualitat.

En un dels capítols centrals, Amat explica com es feia resistència des del catolicisme. L'autor recorda que el règim va sobreviure com a garant del catolicisme tradicionalista i que aquest fet va permetre crear algunes accions. Així, l'any 1947, amb motiu de la inauguració d'un tron nou d'or per a la Verge de Montserrat, es va crear la Comissió Abat Oliva, que seria clau per estendre a partir de la religió alguns símbols del catalanisme. Fèlix Millet i Maristany –pare de Fèlix Millet i Tusell–, juntament amb el seu secretari Josep Benet ocupaven un lloc en la resistència democratacristiana. Tots dos volien establir curiosos vasos comunicants entre fe i pàtria. El grup va apostar per idealitzar Montserrat com a símbol del catalanisme catòlic. En la comissió hi varen col·laborar un joveníssim Jordi Pujol, i dues figures de la intel·lectualitat del moment: Alexandre Cirici Pellicer i Maurici Serrahima.

Amat, però, no parla d'un episodi clau que va transcórrer l'any 1949 i que va tenir tota aquesta gent com a protagonista. L'any 1949, Fèlix Millet va encarregar a Josep Benet la creació d'una empresa anomenada Estela Films. Aquesta empresa estava dedicada a donar un impuls a la creació dels dibuixos animats a Catalunya. Els seus promotors creien que a partir dels innocents dibuixos animats es podia introduir la presència de la llengua catalana en la cultura de masses, però també veien que els dibuixos animats podria ser un negoci de futur. El seu projecte va ser l'adaptació d'una versió de La Ventafocs, en català, que la censura va obligar a fer en castellà. Feia poc que s'havia estrenat la Blancaneu de la Disney i calia imitar el projecte. Al final la pel·lícula es va dir Érase una vez..., el seu director va ser Alexandre Cirici Pellicer –que va signar amb el pseudònim de Jaime Baguña Gil–, ajudat per Josep Escobar –el creador de Carpanta i Zipi y Zape–. El film va catalanitzar el paisatge i la música amb la intervenció del ballet esbart Verdaguer.

Tot plegat pot semblar innocent, però no deixa de ser curiós que la mateixa intel·lectualitat dretana i catòlica que impulsava polítiques simbòliques des de Montserrat, perseguís l'impacte popular a partir de la indústria de l'animació. Érase una vez... va ser premiada al festival de Venècia, va generar una picabaralla amb la Disney, però mai es van amortitzar els 7 milions de pessetes que va costar la seva realització. Al final no va haver-hi ni resistència, ni negoci.