El dia d'avui està gravat a foc en la memòria de molta gent gran. Un 18 de juliol de fa 79 anys esclatava una guerra civil que dessagnaria el país. Pacte de silenci, la novel·la guanyadora del darrer premi Ferran Canyameres, acaba just abans. Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969) situa l'acció entre el setembre del 1935 i el juliol de 1936. Un curs escolar. Deformació professional de qui fa vint anys que exerceix de professor a l'IES d'Auro de Santpedor. Durant aquest temps Alpicat ha passat de ser un poble pagès de mil habitants a pràcticament convertir-se en un barri residencial de Lleida. La proliferació de cases adossades ha desdibuixat el paisatge rural de la seva infantesa, el que l'ha portat a crear un poble imaginari que s'assembla molt a l'Alpicat que ja no existeix, Vilanova del Tossal. Ja hi havia ambientat altres llibres, però a Pacte de silenci, que veurà la llum a finals d'any a Pagès Editors, Vilanova del Tossal creix. Adquireix el protagonisme de la Mequinensa submergida sota el pantà de Riba-roja en l'obra de Jesús Moncada. Al cap i a la fi, també és un món perdut.
La novel·la s'acaba quan comença la guerra. Per què?
D'una banda perquè sobre la Guerra Civil ja s'ha escrit molt i encara que no aspiro a canviar la història de la literatura, crec que has d'aportar alguna cosa. O, almenys, intentar-ho. I, d'altra banda, perquè m'interessava retratar l'ambient de preguerra, les tensions i les rivalitats existents. A Alpicat, per
exemple, en aquell moment hi havia dues sales de ball: La Unió i L'Íntima. O s'era d'una o s'era de l'altra. Als pobles petits les divisions no eren només per motius ideològics, però la societat estava molt polaritzada. Vaig conviure durant molts anys amb dues dietes que eren adolescents en aquesta època i sempre em van atreure molt les coses que m'explicaven dels anys trenta, encara que a elles, com a tanta gent de la seva generació, sempre els va costar molt parlar de política.
El protagonista del llibre és un mestre.
M'anava bé tenir un personatge que es pogués mirar el microcosmos del poble amb una certa distància, i el mestre jove, arribat de Barcelona, em donava molt de joc. A més, em servia per introduir un tema d'aquesta època que també m'interessava molt: la profunda renovació pedagògica que va endegar la República. En aquells anys es va invertir molt en educació. Els mestres fomentaven el treball cooperatiu, feien classes a la natura, publicaven revistes escolars... Ara ens resulta molt modern, i això ja ho teníem fa 80 anys!
Existeix Vilanova del Tossal?
No ben bé. Vilanova del Tossal és Alpicat en molts aspectes. Però el fet de canviar-li el nom em dóna llibertat. L'Alpicat on jo em vaig criar ja no existeix. Hi ha pobles que van desaparèixer sota les aigües d'un pantà. El nostre va ser engolit pel ciment. I això no dic que sigui necessàriament dolent, simplement, ha passat. Vilanova del Tossal em permet recuperar aquest petit poble. Però, com que no li poso el nom, si cal, el canvio. Me'l faig a mida dels meus interessos literaris.
De petits jugaven al vell cementiri que va quedar petit després de la guerra.
I tant! Encara sortien ossos, aleshores. On ara hi ha una llar d'infants i carrers de cases noves era un cementiri que ja feia molts anys que estava en desús. Quan el Segre va marcar el front de guerra, Lleida es va quedar sense cementiri perquè la ciutat era en zona nacional i el cementiri era a l'altra banda del riu, a la zona roja. Aleshores es portaven els morts de la capital a Alpicat. Això ho ha treballat molt bé Fabià Corretgé. Sort n'he tingut, dels seus llibres, per documentar-me.
Quin pacte de silenci fan els protagonistes de la novel·la?
Quan em poso a escriure m'agrada que passin coses, atrapar el lector. I, per això, encara que faci novel·la històrica, sempre me'n vaig cap a la novel·la negra. Pacte de silenci comença amb una mort, la del sagristà. Oficialment s'ha suïcidat, però el nou mestre aviat s'adonarà que és un tema que incomoda i del qual ningú no vol parlar. Acabarà havent-hi tres morts, però no puc avançar res més.
