L'acordió diatònic va canviar la manera com es relacionava la gent dels Pirineus
Maria José Ramos - ARSÈGUEL
Acordionistes d'una quinzena de països, a més dels de casa nostra, es reuniran divendres a Arséguel. I ja farà quaranta anys que aquest petit poble de l'Alt Urgell rep músics d'arreu en la trobada de música tradicional més antiga de Catalunya, convertida en referent a nivell europeu pel que fa a l'acordió. Tant de temps després, Artur Blasco és al capdavant del festival perquè diu que l'empenyen a continuar, està jubilat i té temps per dedicar a “una organització molt complexa, de ganxet amb entitats d'Amèrica i d'Europa de l'Est”, i perquè com a fundador, no pot evitar l'amor de pare cap al certamen ni els sacrificis que aquest exigeix, com qualsevol pare faria pels seus fills.
Com es va interessar en l'acordió diatònic?
Havia viscut molts anys a Suècia i a Islàndia i quan vaig tornar al Pirineu vaig conèixer en Ricard Muntaner que tocava amb l'acordió diatònic el repertori que jo havia escoltat en aquells països. Em va cridar tant l'atenció! Ell em va donar informació suficient per resseguir els Pirineus. Era el 1965, o sigui, abans del primer festival ja feia més de deu anys que treballava en solitari per masies i poblets a l'Alta Ribagorça, el Pallars, l'Alt Urgell, la Cerdanya a la recerca d'instruments, músics, cançons... i avui som aquí!
Què tenia de particular aquell instrument?
L'acordió diatònic havia convulsionat la vida social del Pirineu, perquè amb aquest instrument es va produir un increment de la convivència entre la gent que vivia a petits pobles i masies. Fins aleshores es trobaven un parell de cops a l'any per a les festes i es dansaven balls col·lectius, però amb l'acordió diatònic van començar els balls de parella i la gent va reunir-se més, malgrat l'Església, que estava molt posada als pobles. Tot plegat es remunta a algunes dècades abans de finals del XIX i l'època més intensa seria en temps de la Segona República.
Per què es perd?
En la segona Guerra Mundial, els constructors deixen de treballar l'acordió diatònic i passen a produir l'acordió modern. Però a les altes muntanyes dels Alps, dels Apenins o del Pirineu es manté amb millor o pitjor mesura aquest instrument.
Què ha fet que el festival hagi perdurat amb tanta vitalitat?
Vam entrar en contacte amb centres de cultura folk de molts països i es va crear una gran família. Ells vénen a tocar aquí i nosaltres anem als seus festivals. L'any 1981 va ser important per a la trobada, perquè es va celebrar el Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana, on vaig presentar una ponència amb tot el treball que havia dut a terme fins aleshores. El conseller de Cultura d'aquell moment, Max Canher, es va interessar molt i va facilitar la compra de sis acordions diatònics a Munic. Avui els nostres músics estan al nivell dels millors del món.
Paral·lelament vostè recollia cançons de la tradició oral...
Aquí queda feina per fer i hi treballo encara ara activament. En la col·lecció A peu pels camins del cançoner hi tinc recollides unes 1600 cançons del Pirineu.
Deu sentir molta satisfacció amb la trajectòria de la Trobada d'Acordionistes o amb l'interès dels joves per la música tradicional. Als anys setanta devia ser impossible imaginar-ho!
Llavors a les sobretaules de les festes la gent només podia cantar cançons que no ens són pròpies, en canvi ara, el nostre cançoner està en boca dels joves. Amb tota la modèstia, estic content d'haver tornat al poble allò que era seu i ells no ho sabien.
Què destaca de la trobada d'enguany?
Els tres concerts estel·lars amb músics de gran nivell de setze països, com Joaquin Díaz, molt popular al Centre i al Sud d'Amèrica, l'ucraïnès Vladimir Denissenkov o el basc Kepa Junquera, i que per primera vegada es programa el Gran Concert Catalunya, exclusivament amb acordionistes de casa nostra, amb músics de talla acom ara Joan Garriga o Carles Belda.