Crítica
Minigrec
Valentia per trencar els límits narratius
El Minigrec serà un dels capítols del festival que més alegries ha donat per l'elevada ocupació i pel risc de les seves posades en escena. De fet, moltes, com ara El intrépido viaje de un hombre y un pez, es tracten de peces per a un públic sense edat. La butxaca del pantaló és un telèfon és una peça intrigant i esbojarrada alhora que, segons l'autora, ha canviat molt des de la inauguració de la Mostra d'Igualada. Tot i que la narració es manté com a ganxo per al públic, és notable el risc que han pres en la forma. Veiem uns casos:
‘Fabo'
Un joc per a canalla i per a pares. Divertit amb un cert aire a la mítica companyia dels Mummenschanz. Un personatge que recorda el Senyor Cordills. O el Mic. Que no arriba a narrar una història, sinó que serveix diferents quadres, sense paraules, a partir d'un personatge. És un ésser misteriós que es revela juganer, empàtic. El que més sorprèn els pares és com es fa la manipulació i com la part superior d'un bidó pot ser tan expressiu, només arquejant les cames. Aquest Faboo és un lluït teaser per a triomfar a televisió.
‘Electric babyland'
La peça es refugia en els moments de les cançons (on, veritablement, se'ls nota dominar la partitura i la situació) però Mr. Sound, el protagonista, tremola quan s'ha d'expressar: l'excentricitat dissimula només parcialment una inseguretat que anirà corregint amb l'ofici.
‘Viatge al...'
Roseland Musical, la companyia degana en dansa per a públic familiar, repeteix l'experiència amb les projeccions de Pinocho, tot i que amb un treball molt millorat. L'obra, que s'inspira en el clàssic de Verne, permet casar dansa clàssica amb contemporània i urbana. Però el vídeo de Franc Aleu és tan potent que la dansa queda en un segon terme. Els ballarins queden desaprofitats. Cal buscar l'equilibri. Faran temporada al SAT al desembre!