Jordi Teixidor refà el camí del Matisse més enigmàtic

L'any 1914, en plena joie de vivre, Henri Matisse va pintar una finestra de Cotlliure en què la paret i el marc eren reduïts a tres rectangles verticals de colors pàl·lids, al mig dels quals hi havia el més intrigant de tots: una obertura negra, un buit implacable. “És la pintura més misteriosa que hagi pintat mai l'artista”, va comentar Louis Aragon quan la va poder veure per primera vegada exposada al cap de mig segle, perplex i subjugat alhora davant aquesta obra, avui al Pompidou, que coincideix en el temps amb l'època que Matisse es lliurava a les mantellines florejades, les estovalles d'arabescos i les siluetes dansants, però també –i aquí sembla haver-n'hi una premonició xifrada– amb el trencament de l'idil·li que va suposar el començament de la I Guerra Mundial. Era com si Matisse, amb aquella finestra nocturna de Cotlliure, advertís una ruptura en la forma de celebrar la realitat, una mena de pudor que només pogués donar lloc a aquells rectangles de llum que s'apaga. No és estrany que Finestra a Cotlliure sigui un quadre que hagi fascinat tant els artistes que han vingut després, que hi han après la lliçó d'una pintura que despulla la superfície de tot allò que hi sobra, d'un art que reconeix també quan ha de callar. Un dels que han sabut observar amb més atenció el cop ètic que va suposar aquesta obra de Matisse és Jordi Teixidor (València, 1941), figura indiscutible de l'abstracció a l'Estat espanyol, que l'ha pres com a punt de partida per a una sèrie de pintures sobre llenç i sobre paper que inaugura demà (19.30 h) a l'espai Dunev de Torroella.

Obrir la nit és la constatació d'una lleialtat conseqüent i irrompible al treball pacient i auster de les estètiques mínimes que delimiten amb la poesia. La síntesi compositiva que Teixidor, Premio Nacional d'arts plàstiques del Ministeri de Cultura l'any 2014, busca porfidiosament amb les seves bandes de color, amb predomini del negre, encara que sovint sorprès per un groc esclatant, una ratlla de carmí o uns flancs sienes o glaucs, és d'una coherència i rigorositat tan extremes, que respecte a fa deu anys, quan va exposar també a l'espai Dunev, a penes deixarà entreveure una evolució, com no sigui l'aprofundiment en el “drama lluminós” dels seus quadrats i rectangles, com va definir en una ocasió Francisco Calvo Serraller l'efecte d'albada que produeix passejar entre les seves pintures.