Una emoció segura i tranquil·la

Robert King només tenia vint anys quan va fundar el conjunt musical i vocal The King's Consort, que no va tardar a convertir-se en un referent de la interpretació de la música barroca amb criteris historicistes. Trenta-cinc anys després, amb tots els canvis i variacions en la seva composició i havent enregistrat desenes de discs amb obres barroques, continua creant referents amb els seus criteris sòlids i la finesa de les seves interpretacions.

Per això, dissabte a l'auditori Ter, amb una acústica que celebren especialment els intèrprets de la música barroca, hi havia la sensació que tot fluiria de manera precisa en un concert amb un programa entorn de Händel i les influències que va tenir aquest compositor alemany que, instal·lat a Londres a primers del segle XVIII havent assimilat l'estil italià, va deixar un llegat en el repertori anglès.

Així va ser: tot va fluir amb precisió. The King's Consort, sempre sota la direcció de Robert King, potser no té el dinamisme i la gosadia d'altres formacions especialitzades en el Barroc, preferentment italianes, però tampoc provoca tantes controvèrsies. Les emocions que procura són segures i tranquil·les.

The King's Consort es va presentar a Torroella de Montgrí (on va tornar divuit anys després de la seva primera actuació al festival, en el qual Robert King també hi va participar a l'edició del 2002 dirigint-hi la Jove Orquestra Nacional de Catalunya) amb una formació reduïda de set músics, inclòs el seu director al clave, i sense cor.

Tanmateix, en un concert a l'entorn d'un compositor amb una obra en què la veu n'és protagonista, hi havia d'haver cant. Va assumir-lo la soprano Julia Doyle, la veu de la qual va anar adquirint bellesa i expansió fins a culminar en una exquisida interpretació de Silete venti, un motet considerat la màxima aportació de Händel a la música d'església en llatí.

El concert no va començar amb Händel, sinó amb Vivaldi, del qual va interpretar-se el Concert per a cordes i baix continu en do major. Tot seguit va aparèixer Julia Doyle, que va cantar Di, cor mio, un recitatiu i ària de l'òpera Alcina, i Tune your haps, ària de l'oratori Esther. Al final de la primera part, la soprano va reaparèixer amb dues àries angleses més de Händel corresponents als oratoris Theodora i Athalia. Entremig, l'orquestra va abordar una peça d'Albinoni, el Concert per a oboè, corda i baix continu en re menor, que va permetre el lluïment de Frances Norbury a l'oboè, i la Xacona en sol menor, de Purcell, del qual, essent Robert King el màxim especialista i biògraf, The King's Consort ha enregistrat la integral de les seves cançons sacres i profanes.

La segona part del recital va començar amb el Concerto grosso en re major, de Corelli, i va acabar amb el Silenti venti. Tot i els grans aplaudiments, només hi va haver una propina amb Händel: la cèlebre Lascia ch'io pianga. Potser Julia Doyle no va fer-ne una interpretació memorable, però amb prou gust per finire in bellezza.