“Plorem pel mateix, però riem per coses distintes”

El que té aquesta pel·lícula de bèl·lic no té a veure amb els combats, sinó amb una altra guerra callada, silenciosa, que és als paisatges, en la gent, i que no s'acaba amb els acords de pau. Em semblava millor parlar de la guerra des de les persones, perquè al final és el que em permet parlar de la natura humana, de com som. El pretext argumental reflecteix això. El cadàver llençat a dins d'un pou perquè corrompi l'aigua i la gent no en pugui beure, ho trobo més interessant que els combats.

Sí, això té sentit en general, i en particular en aquesta part del món. Hi ha ferides obertes, i hi ha mecanismes que fan que la guerra s'allargui més enllà de la pau. Per exemple, les mines antipersones. Vint anys després, a Bòsnia hi ha encara zones per les quals no es pot passar. Se sap quan comencen les guerres, però mai quan s'acaben.

Em va quedar gravat a la memòria, perquè era la primera vegada que trepitjava una zona de conflicte armat fent un treball de documental. Ho he fet alguna altra vegada, sempre filmant treball humanitari. Era el principi del 1995, la guerra no va acabar fins a finals d'aquell any, i sempre et queden sensacions: unes de més evidents, com el dolor que suposava per a tanta gent, vam entrevistar molts refugiats; però també d'altres que tenen a veure amb la pel·lícula, com la sensació d'absurd, d'irrealitat, de confusió, de no entendre gaire el que està passant... El record que em vaig emportar és aquesta sensació, com si fos un laberint que la gent no comprenia.

Sí, fa tres o quatre anys que vaig llegir el llibre de Paula Farias. Ella és treballadora humanitària i ambienta el llibre a Kosova, que crec que va ser la seva primera missió. El que vaig fer va ser agafar l'estructura i moltes idees del llibre i traslladar-les al conflicte on havia estat jo, a Bòsnia. Això em va permetre abocar-hi els meus records i emocions. El llibre explicava molt bé coses que jo havia viscut, em resultava molt proper, i això no és habitual.

Paula Farias s'ha dedicat al treball humanitari, i jo mateix he vist aquest tipus de treball en diverses ocasions, fent reportatges. En qualsevol pel·lícula, el primer que em plantejo és allunyar-me dels tòpics, crec que el pitjor que es pot fer és una pel·lícula convencional, que ja s'ha explicat. Fins i tot en els dies més senzills, els treballadors humanitaris fan una feina excepcional, i crec que aquesta rutina s'ha explicat molt poc, i em sembla interessant perquè conjuga elements molt cinematogràfics: el drama, l'humor, que és molt necessari en aquestes situacions, la vida, l'energia... Tot el que t'ajuda a sobreviure en aquestes situacions.

L'humor és connatural a l'ésser humà, tenim la necessitat de buscar tot allò que ens reconcilia amb la vida, sobretot enmig d'una situació tan tràgica, enmig de la foscor. La gent d'allà explicava que és precisament en aquests moments que buscaven estar bé, aferrar-te a la vida. Venim de presentar la pel·lícula al Festival de Sarajevo, la setmana passada. És un festival que va néixer el 1993, enmig de la guerra, durant el setge, i jo crec que expressa el mateix, la necessitat de trobar bellesa, alguna cosa bona enmig de la tragèdia.

Va ser excepcional. Presentàvem la pel·lícula davant de 4.000 persones a l'aire lliure. Em sentia molt responsable, esperava que se sentissin reconeguts i ben explicats. És el públic que podia ser més exigent amb la pel·lícula, i va ser una gran projecció: van aplaudir i van riure, la qual cosa prova que tenen sentit de l'humor, en veure el seu conflicte reflectit d'aquesta manera. És la manera que té la gent d'allà i els treballadors humanitaris de posar distància i no perdre el cap.

Un dels grans tresors de la pel·lícula són els personatges. Al final estem explicant una història de cinc personatges, tres homes i dues dones, en una zona de conflicte armat, on totes les seves relacions es posen a prova, i hi ha molt per sota, molt passat. El primer a qui vaig proposar el projecte va ser a Benicio del Toro, necessitava saber qui era Mambrú abans de res. És el pilar central de la història. Quan va acceptar, em vaig endur una gran alegria. Després li ho vam proposar a Tim Robbins,i després van venir les actrius i els actors de Bòsnia.

L'humor té molt a veure amb els que hem fet la pel·lícula. Quan escrius, busques la manera de trobar paradoxes i situacions còmiques, a pesar del drama que planteja la pel·lícula. Tot i que crec que té molt a veure amb l'humor de la gent d'allà, som pobles molt semblants, mediterranis, amb una gran barreja de cultures. Jo crec que el drama és comú a tots els països, plorem per les mateixes coses, però riem per coses diferents. La comèdia sovint és més cultural, i té a veure amb cada poble, amb cada país.