Joc de preguntes i respostes

Des de fa uns dies, o potser ja fa unes setmanes, em pregunten si segueixo Joc de trons, si assistiré al seu rodatge al Barri Vell de Girona o fins i tot si m'he apuntat a fer d'extra. O potser les tres coses a la vegada. La meva resposta són tres nos seguits. Sobre la segona pregunta, no sé fins a quin punt és possible fer de badoc al rodatge. No ho sé perquè no en tinc cap mena d'intenció: generalment, hi ha poques activitats més avorrides que els rodatges, sobretot si no hi participes (i em consta que fins i tot en aquest cas a vegades és possible avorrir-se) o si, d'altra banda, s'espera que no passi res d'inesperat i que, per tant, no estigui escrit prèviament en un guió. Pel que fa a fer d'extra, m'estranya que m'ho preguntin, però potser no m'hauria d'estranyar perquè, de fet, hi va haver una multitud que s'hi va apuntar i que, per començar, va estar disposada a fer una cua llarguíssima que es va estendre paral·lelament a la Devesa. Suposo que deuen ser seguidors d'aquesta sèrie de televisió que es defineix com una fantasia medieval, però no aliena a la realitat d'una època violenta (com totes, malauradament) que s'invoca amb un seguiment de les lluites pel poder als Set Regnes de Ponent, un món fictici que, diuen, remet a Europa.

En certa manera em fan enveja els seguidors de Joc de trons, com també me la fan els de qualsevol altra sèrie. Em fan enveja perquè, tot i que em podran dir que no és excusa perquè cadascú en busca per al que vol, no trobo mai el temps per veure sèries. Aquesta hipotètica excusa és el motiu pel qual responc “no” a la primera pregunta: no només no segueixo Joc de trons, sinó cap altra sèrie. Com a màxim, en els darrers anys he mirat dues minisèries: l'una, per mi ineludible, dirigida per Todd Haynes (Mildred Pierce) i l'altra, per Lisa Chodolenko (Olive Kitteridge). Però sé que no compta. També sé que hi ha sèries esplèndides, d'una gran complexitat narrativa i també molt incisives pel que fa a les relacions de poder del món actual i passat. Ho sé perquè molts me'n parlen i fins em recriminen que només faci cas del cinema quan la televisió fa algunes de les apostes més audaces del món audiovisual. Tenen raó. És imperdonable. Tanmateix, com més me'n parlen amb entusiasme més deixo de veure-les. És evident que la serialitat és addictiva, joiosament addictiva. I jo sóc tan addictiva que estic segura que m'hi enganxaria i que no podria fer res més. Per això em fan
por.

D'altra banda, jo també he fet preguntes o em faig preguntes a propòsit del rodatge de Joc de trons. Preguntes com ara per què una producció de l'HBO, i que té un pressupost tan elevat que fins es vanta de ser una de les sèries més costoses, no paga res a l'Ajuntament de Girona. Diuen que aportarà beneficis a la ciutat. De quina mena? Una altra pregunta és de quina manera afecta el rodatge als habitants del Barri Vell. Ho hauré de tornar a preguntar perquè, fins fa tres dies i abans que comencés pròpiament el rodatge, un parell de veïns amics meus em van dir que no tenien problemes duent un salconduit. Ho vaig preguntar quan just passàvem davant d'El Bistrot i observàvem que les escales de la pujada de Sant Martí, tancades, estaven plenes d'objectes per representar-hi un “mercat medieval”. I vam comentar que sembla quasi impossible que un rodatge a Girona, estigui la pel·lícula o la sèrie ambientada en l'època que sigui, no es faci en part en aquestes escales pròximes a El Bistrot. Una altra pregunta la va fer de manera implícita Josep Maria Fonalleras lamentant que Joc de trons li hagi impedit veure una exposició d'Enric Marqués a la Casa Pastors: tal rodatge justifica que, en lloc de fer-ho el 13 de setembre, l'exposició s'hagi tancat quinze dies abans? La meva resposta és que no hi ha justificació possible.