Creativitat ascendent

Hi ha un tipus d'art que reclama l'atenció de tots els sentits, malgrat les convencions i les prohibicions que obliguen a resignar-se amb la vista. Narcís Costa (Girona, 1949) sempre ha pensat que la millor manera de relacionar-se amb les seves escultures seria amb una bena als ulls. Així el visitant perdria la por d'acaronar-les, d'ensumar-les, fins i tot d'auscultar-les, i s'adonaria de la força viva i de les vibracions que atresoren.

No fa tant que la seva trajectòria artística ha complert els 40 anys, pràcticament tota desplegada al seu paradís emocional i intel·lectual, Roses, d'on xucla l'alè poètic que batzega la seva escultura. Les lògiques internes d'aquells inicis –el 1972 va fer la primera exposició, just abans d'instal·lar-se uns anys a París– han persistit; la preocupació per la naturalesa de les coses és la principal.

La Fundació Valvi de Girona tornarà a defensar aquesta tardor la solidesa del seu treball amb una exhibició de la seva sèrie d'obres més recent. Escales que no menen enlloc és el títol de la mostra, que s'inaugura aquest dimecres (20.00 h). Forma part del cicle Exposicions de maduresa i es podrà visitar fins al 14 de novembre.

Costa sempre ha vertebrat el seu projecte artístic en sèries que, tot i ser autònomes, s'encavalquen i evoquen un perfum recognoscible. L'artista, que acaba d'habilitar un bell espai a Roses amb un repertori d'obres de totes les èpoques, “un magatzem”, com en diu ell, ideal per a trobades amb amics i còmplices, és incondicional a la fusta i el ferro, a partir dels quals crea formes noves i en recupera d'antigues.

No li interessa, però, treballar amb materials que no hagin tingut vides anteriors. El persegueix un anhel de rescatar i revalorar els usos i significats perduts de la calaixera d'un flequer, sense manllevar-li les restes de farina, d'una travessa de tren amb mil i una lesions o d'un formós tronc d'eucaliptus desnonat d'un jardí. Objectes descartats que ell ressuscita com a relíquies que han acumulat moltes vivències al llarg de la història. I els fa dialogar amb l'espectador. “M'agrada que els materials expliquin històries. Una fusta nova no explica res”, exclama.

Tots aquests neguits els ha canalitzat ara en una col·lecció d'escales –prop d'una trentena de petits, mitjans i grans formats– que inaugurarà la temporada de la Fundació Valvi. La dèria per l'escala ha nascut d'on neix tot en la seva producció artística. D'un desig, més que no pas d'una idea. Costa és un artista que es deixa portar pels designis de l'art. “Planifico poc, per no dir gens. Estimo l'atzar.” Crea amb el mateix ímpetu amb el qual vol que l'espectador s'acosti a les seves escultures. Un ímpetu plaent, amb un sentit lúdic que irradia en els títols de les obres, amarats d'humor i enigmes simpàtics. Hem avisat d'entrada: Costa vol espectadors actius que s'impliquin físicament i mentalment en el seu art.

Una escala ens fa servei. Ens porta a llocs inaccessibles a peu pla. Però les escales que ell ha gestat condueixen a espais impossibles, absurds o irreals. Són inútils. El seu equilibri és fràgil, proposen recorreguts estrambòtics o estan entaforades en interiors claustrofòbics i impenetrables. M.C. Escher, el pare dels graons sense principi ni final, no podia faltar a aquesta reunió d'escales que, en absència d'un destí, són aventures de coneixement i creativitat ascendents.