CRÍTICA
JORDI BORDES
Un mirall cru que reflecteix l'ànima
El teatre remou quan, en l'escena, hi apareix un mirall, una acció o un comportament en què l'espectador se sent reflectit. Això es produeix clarament a Wasted. Els espectacles de les joves companyies sovint evoquen un entusiasme que contagia l'ànima del públic. Això es produeix clarament a Wasted. Si la creació ha estat generosa, la màgia de la companyia sap teixir una peça amb el suport de talents a qui admiren. Això es produeix clarament a Wasted. Aquest muntatge té una evident lectura generacional dels joves que s'acosten a la trentena, aparentment festiva i desinhibida (amb moments ben còmics), però amb una mirada amarga d'una joventut descreguda, desil·lusionada, autoenganyada. Wasted es mereix l'atenció dels programadors d'arreu de Catalunya, i d'alguna sala de Barcelona on poder fer temporada. Perquè, a més dels joves de 30, també interessa, i molt, aquells que recorden la joventut com un moment d'energia i lectura positiva.
Íntims Produccions és una voluntariosa companyia de Lleida. Fa un parell d'anys van estrenar El lloc a Fira Tàrrega, sense que gairebé ningú se n'assabentés (també va fer temporada a la personalíssima Sala Flyhard molts mesos més tard). En canvi, a l'estrena de Wasted, a Fira Tàrrega, no hi faltava gairebé ningú. Potser pel fet que Iván Morales (Prisamata) n'havia assumit la direcció artística. O que disposava de l'assessorament de Los Corderos. O pel treball de formiga que els membres de la companyia que no surten en escena aquest cop(i assumeixen feina de producció) havien aconseguit posar al centre dels programadors.
Wasted és una lectura lleidatana del text de la cantant de hip-hop Kate Tempest que, en realitat, té una mirada universal. Els personatges són joves de 25 anys i haurien de voler-se menjar el món, quan tot sembla fàcil, però en realitat se senten vells i només puntualment tenen la necessitat d'una fugida endavant. La seva misèria els devora. Ells ho saben i veuen com els seus companys, amics fins a la medul·la, estan atrapats en aquest fangar de falsedats. Potser la solució sigui muntar un bar entre tots; o fugir a Londres i revolucionar les seves vides; o aconseguir aquell contracte milionari que el premiï com a hipster de l'any amb la cançó més escoltada en discoteques com ara La Florida. El seu “potser” ressona, en part, al “si no fos” dels avis de les residències que es resisteixen a envellir... Estranya confluència. Preciós muntatge que connecta amb l'espectador per la vena.