Noves veus al Cultura

És un espectacle assistir a les jornades divulgatives que organitza Mireia Rosich al Museu Víctor Balaguer, de Vilanova, que dirigeix des del 2003. Rosich és una jove veterana del món de l'art dins un país que sovint es mostra refractari amb el seu patrimoni. Per aquest motiu té un doble mèrit la seva tasca, per la qualitat i el caràcter que l'imprimeix i per l'esforç que sovint passa desapercebut. Intento no perdre'm ni una de les sessions quan ensenya el fons o les noves incorporacions del museu, perquè Mireia sap motivar la nostra mirada cap a un detall o contextualitzar una peça, des d'un quadre d'un mestre flamenc fins a un moble o una estança del Museu Papiol, també a Vilanova, i que va dirigir durant un període. Molts de vostès no s'ho creuran, però al Víctor Balaguer es poden trobar peces d'El Greco, Ribera, Murillo, Van Dyck, Rubens, Goya, Rubens, Jordaens, Picasso i infinitat de mestres de la pintura catalana contemporània, des de Mir fins a Cardona Torrandell, per citar-ne dos que m'interessen especialment. Mireia Rosich és llicenciada en història de l'art, màster en gestió cultural per la Universitat de Barcelona i postgraduada en disseny i producció de projectes expositius per l'Escola Superior de Disseny i Enginyeria Elisava de la Universitat Pompeu Fabra. Ha impulsat diferents iniciatives per divulgar i incrementar el nombre de visitants a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, una entitat cultural que els recomano, tot i els inconvenients de la nostra lamentable xarxa de Renfe.

A partir d'aquesta setmana, Rosich s'incorpora a la nostra secció d'opinió amb la lectura d'un quadre del nostre patrimoni. Veuran que serà una lectura no estrictament tècnica, sinó que els encomanarà la malaltia de l'art. Rosich dóna claus antropològiques, religioses, poètiques i quotidianes de la peça, a més de les artístiques. El seu recorregut és una microaventura que els farà partícips de la seva visió oberta de l'art com una vessant imprescindible de la vida cultural, que el nostre país, si vol ser diferent, hauria de tenir. Molts parlen de revolucions, però sempre ha de començar per un mateix, per la formació pròpia i per la manera de pensar lliure. Aquestes són les característiques que ens van seduir de la proposta agosarada i, alhora, de fons de Mireia Rosich, és a dir, la concepció de l'art clàssic des d'una mirada absolutament moderna.