Crítica
Imma Merino
Resistència a la vida adulta
Mia Hansen-Løve (Le pére de més enfants i Un amour de jeunesse com a pel·lícules anteriors remarcables) és una encara jove cineasta francesa que, essent una adolescent, va iniciar-se en el cinema com a actriu a Finals d'agost, primers de setembre, una pel·lícula del 1998 del seu company des de fa anys, Olivier Assayas, sobre el pas a la vida adulta. Amb Eden, ella també aborda aquest pas, però amb una dilatació (la narració comprimeix una vintena d'anys) que apunta la resistència a fer-ho per part del seu protagonista, que sembla voler perpetuar l'exaltació, la confusió, la irresponsabilitat de l'adolescència. Aquest personatge, contradient el seu talent per a l'escriptura, fa de DJ mentre du una vida sentimental en constant mudança, acumula deutes, s'enganxa a la cocaïna, la música que punxa (l'anomenada french house, la música electrònica francesa que va emergir i decaure a l'última dècada del segle XX) passa de moda i se suïcida un amic, un dibuixant que no troba el seu encaix en el món. D'aquí, tot i la resistència, la joventut se'n va a mesura que la vida, mentre el desig s'acorda cada cop menys amb la realitat, es fa més problemàtica fins arribar al desastre. Un cop aquest es consuma, la literatura retrobada es presenta com una possibilitat de reenganxar-se a la vida i de comprendre-la.
Mia Hansen-Løve narra aquesta experiència de vida amb finesa i amb la reserva emocional que sembla caracteritzar el seu cinema. Amb ritme narratiu, un brillant i afinat sentit de l'el·lipsi, unes imatges filmades amb elegància i una atenció a la gestualitat corporal dins de la millor tradició francesa, Mia Hansen-Løve inscriu l'experiència del seu protagonista en una època fins aportar, com qui no vol la cosa, una crònica generacional sense complaença i sense nostàlgia.