“El 1714 Barcelona no va estar resistint sola”

Vaig arribar per treballar a l'institut de batxillerat Barri Besòs, al barri de Sant Martí. L'any 1991, el regidor de districte ens va encarregar un vídeo explicant la història del barri des del segle XVII. Em va fer gràcia fer el guió i vaig començar a llegir i quan vaig arribar al segle XVIII, com que sóc de Valladolid, vaig pensar a fer un cop d'ull a l'arxiu de Simancas. Vaig trobar una documentació tan apassionant que m'hi vaig enganxar.

Inicialment comprovava que les troballes que feia, Sampere i Miquel les havia publicat a finals del XIX, fins que va arribar un dia que van començar a sortir coses no publicades. Sobre Moragues, o la història de Villarroel, que estava equivocada...

Segons la versió de Francesc de Castellví, que és del mateix segle XVIII i és la que havia circulat, Villarroel hauria estat pres a la Corunya i després a Segòvia on hauria estat alliberat i hauria portat una vida tranquil·la. La realitat és que va ser tancat en una cel·la a la Corunya amb aigua, i al cap de dos mesos de sortir-ne greument malalt, va morir.

Tenia la idea que era una simple guerra dinàstica. I no era això, sinó per veure quin imperi era l'hegemònic al segle XVIII.

Sí i no. Catalunya en aquells moments era el poble més avançat del món en qüestió de llibertats. Em vaig adonar que el cas català formava part d'una guerra entre models d'estat. Felip V deia que lluitar contra uns vassalls que volen donar la llei al rei era una obligació de totes les monarquies. Fa una crida a
una mena d'internacional monàrquica per derrotar el poble català, que defensava un republicanisme avant la lettre. Un poble que s'alça contra les dues monarquies més importants
del món i està a punt de guanyar.

Una de les troballes importants és la reunió que van fer els oficials amb Berwick, que ja gairebé havia perdut 3.000 soldats d'elit. Berwick va plantejar deixar-ho córrer perquè, a més, plovia molt feia dies. Però Verboom el va convèncer d'esperar per si deixava de ploure.

És cert, però en canvi en el primer capítol del nou llibre, Vae Victus, hi surt un altre descobriment meu. Resulta que quan se signa la capitulació de Barcelona, un dels quatre emissaris catalans és Martí Zuviría, l'heroi de Victus.

L'exemple és la presa de Falset el 8 de setembre. Si el 8 de setembre encara avancen, és que ningú pensava a rendir-se. La lluita al camp de Tarragona, per exemple, és espectacular. La lluita al Maresme, també. La lluita al Pallars, igualment. Barcelona no estava resistint sola.

Sempre es va pensar que hi havia opcions. La versió oficial s'ha encarregat de dir que era l'únic desenllaç possible i es va voler esborrar el fet que els catalans per sobre de la pròpia vida donaven més valor a la defensa de la vida col·lectiva.

Hi ha una potència de documentació que és inapel·lable per demostrar que la Catalunya del XVIII era una societat que es va avançar al seu temps. Per això el cas català va despertar tant interès a Europa i hi havia tants periodistes del moment i informadors desplaçats.

La identitat, la manera de ser d'aleshores i la d'ara és la mateixa. Les lluites són diferents, però la reivindicació similar. L'experiment democràtic, pacífic i respectuós d'ara enfrontat a la prohibició sistemàtica.

Des d'Olivares i encara més enrere és el mateix discurs, i a mesura que es va fent recerca això es va veient.