Una inauguració satànica
Alejandro Amenábar obre la 63a edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià amb ‘Regression', un retorn al suspens amb Ethan Hawke i Emma Watson
Alejandro Amenábar va inaugurar ahir la seixanta-tresena edició del Festival de Sant Sebastià amb Regression, la pel·lícula amb la qual torna al gènere del suspens psicològic amb el qual va debutar amb èxit amb Tesis i al qual va aportar després Abre los ojos i Los otros.
Rodada en anglès i ambientada en el món de les sectes satàniques, Regression és protagonitzada per Ethan Hawke (Boyhood) i Emma Watson (Hatty Potter), que no van assistir a la inauguració: l'edició d'aquest any es caracteritza per l'austeritat pel que fa a la presència de grans estrelles internacionals. “Sempre busco històries que m'interessin, independentment d'on s'ambientin; en aquest cas, m'ha portat a Amèrica del Nord, com un altre cop ho pot fer a la Xina o a un altre lloc”, va assegurar ahir el cineasta.
Dirigir pel·lícules és, per al director de Mar adentro, “una manera d'entretenir-me i expressar-me, intento fer la pel·lícula que m'agradaria veure. Jo sóc aficionat al cinema de terror, però penso que hi ha poques pel·lícules realment bones”. En el cas de Regression, afirma que va començar sent una pel·lícula de terror però va anar evolucionant cap al thriller psicològic i acaba sent un drama. “De fet, Ethan Hawke em va dir que acabava de fer dues pel·lícules de terror i aquesta li interessava perquè era diferent, és una història que intenta treure la por a la gent”, explica. El referent d'Amenábar a l'hora de plantejar-se Regression ha estat, més aviat, “determinat cinema nord-americà dels anys setanta, sec, contingut i realista, el de directors com ara Alan J. Pakula, Sidney Lumet o el Coppola de La conversa. I un tipus de cinema que també va aportar La llavor del diable, de Polanski, i L'exorcista, de William Friedkin, dues pel·lícules que han configurat la idea que tenim del diable”. També assumeix l'ombra d'Alfred Hitchcock: “Ell és pertot arreu, va ser el primer director de qui, quan jo era adolescent, em fixava en com feia els plans. Ha estat una gran influència per a mi.”
Si Hitchcock parlava del McGuffin com a motor argumental d'una intriga, Amenábar diu que “el dimoni era el McGuffin d'aquesta pel·lícula, però no sabia què podia dir de nou que no s'hagués dit, fins que vaig trobar l'existència d'aquestes sectes que existeixen a molts pobles”.
Un cineasta en regressió a frec del ridícul
imma merinoSis anys després d'Agora, film ambiciós presentat a Canes que, tot i la meravellosa presència de Rachel Weisz, va tenir un impacte per sota de les seves pretensions, Alejandro Aménabar va presentar ahir al Festival de Sant Sebastià Regression, un thriller que, malgrat la inversió econòmica i un vistós repartiment internacional encapçalat per Ethan Hawke, no sobrepassa la factura d'un telefilm a propòsit d'una hipotètica secta satànica.
Amb el genèric del film, es fa constar que la història es basa en fets reals que podrien haver passat en un lloc de Minnesota el 1990. Tant se val. Sigui més o menys real o fictici, el relat no té credibilitat i ni tan sols la certa habilitat exhibida pel cineasta. Regression conté elements que poden vincular-se amb el cinema anterior d'Aménabar, a banda que aquesta cronista mai no l'ha percebut pròpiament com un autor. En tot cas, s'hi reflecteix el seu gust pel gènere de terror, al qual hi faria una certa regressió; s'hi pot imaginar que, com a Abre los ojos, posa en dubte què és real o imaginari; sembla apuntar, com una ressonància d‘Agora, una crítica al fanatisme religiós, i, com si fos una picada d'ullet, Emma Watson encarna un ambigu personatge amb el mateix nom, Angela, que la protagonista de Tesis. També tant se val. El film no té personalitat. I sobretot és confús, reiteratiu, visualment groller i a vegades ridícul.
