Una narració ‘a cappella'repetitiva

Paco Mir ha estat el director que ha dissenyat una partitura que encadena escenes: construeix una història, simple, amb reiteracions per apuntar al gag. El Cor de Teatre, que van aixecar una gira impensable amb l'Operetta (una nova versió de la mirada còmica a les àries principals d'òpera, cantant sempre a cappella dirigida per Jordi Purtí), ara espigolen cançons menys conegudes que ajuden a bastir musicalment una petita trama. Cor de Teatre, anterior a l'Oh happy day (la sorpresa a televisió que un cor podia fer molt més que cantar afinadament; la interpretació i el moviment són imprescindibles per fer-se atractius a l'escena), fan un pas més de la mà d'un degà del mim, però no acaba de convèncer. Mir, expert en el món del gag i de la situació (ho ha paït des de ben jove com a membre de Tricicle), dóna claus perquè els cantants puguin abordar el gest. El problema és que el treball no pot ser tan fi i acurat, sobra la gesticulació en bona part dels intèrprets i, per això, les repeticions acaben cansant un pèl.

Sí que és cert que s'ho passen bé a escena i contagien l'entusiasme. És el seu gran valor (al costat de la veu que sona molt ben empastada). Però, probablement, Cor de Teatre aguantava millor la peripècia puntual en cada cançó que no aquesta història que obliga a tenir més matisos en l'escena sobre un mateix recurs. Cor de Teatre, a més, ha tingut una notable renovació: pretenen fer un equip molt més estable i professional. Un gest ambiciós que els honora. En aquest sentit, dóna molta consistència l'entrada de Maria Santallusia (habitual d'Egos Teatre) al grup, sense arribar a ser-ne protagonista. El cor procura esdevenir una auca de personatges, tot i que principalment siguin persones humanes, de carn i ossos, ben bé tan inestable com els espectadors.