La revolució dels somriures

En el món de les oracions simples, n'hi ha que se centren en la manera d'expressar un fet i n'hi ha que expressen simplement el fet. Els verbs utilitzats són clau per a aquestes classificacions: el verb ser, per exemple, és dels clàssics. Se'n diu copulatiu perquè posa en relació el subjecte amb el predicat. Les eleccions d'avui són plebiscitàries, per exemple. Aquesta oració és atributiva, diguin el que diguin els unionistes. Jo sóc independentista és també una oració atributiva (i afirmativa). Però tornem a l'infinitiu ser.

En el llenguatge corrent es diu i s'escriu ser pertot arreu; a les Balears i en algunes terres gironines, tanmateix, la forma és esser. En registres elevats podem escriure ésser, amb accent. El gerundi és sent o essent (sense accent) en els registres cultes. I el participi de ser és sigut a Catalunya, segut a València i set a Eivissa i també en algunes comarques interiors del Principat. En canvi, a les Balears es diu estat. Són formes estàndard. El verb ser com a auxiliar el trobem en la veu passiva (La independència serà avalada per vots i per escons) i històricament també l'hem trobat amb verbs de moviment (Sóc anat a la Meridiana) i amb un nombre reduït de verbs transitius (Sóc vist el candidat que prefereixo).

La gràcia d'un verb copulatiu com ser és que també pot funcionar com a verb no copulatiu, amb un significat semblant a ‘existir'. Fixem-nos en la cua de les frases següents: Catalunya serà cristiana... o no serà (Josep Torras i Bages); C. serà impura... o no serà (Lluís Cabrera), C. serà logística... o no serà (Ramon Tremosa), C. serà quilla... o no serà (Valero Sanmartí). O canviant-hi el subjecte: Espanya serà federal... o no serà (Pere Navarro).

Però el verb ser té més gràcies, sobretot quan es conjuga. Dic la més coneguda: la primera persona del present d'indicatiu és só (avui fora d'ús), sóc o som (a les Balears es diu jo som). Per això els som-riures d'avui podrien fer un gran pas, au, que ja toca, i convertir-se en som-lliures.