Daniel Giralt-Miracle. situació crítica
jaume vidal
“Les paraules ‘crític' i ‘artista' ja no serveixen”
Té sentit la crítica d'art avui?
No. No, tal com s'ha exercit des del segle XVIII. L'anàlisi del fet artístic no és solament literària i està relacionada amb el gust. És molt més transversal i plural. Sí que té validesa una activitat de reflexió i hermenèutica sobre l'obra d'art i els artistes, no tant per fer dictàmens, sinó per subministrar eines perquè el lector/públic pugui fer una interpretació d'una determinada obra d'art.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Potser és que les paraules crític i artista no serveixen per definir el que està passant en aquests moments. El que és cert és que avui els camps fins ara estancs s'han expandit i s'han fet concomitants, de manera que els crítics poden incitar els artistes a crear unes determinades obres o corrents per posar de manifest el seu ideari i que els artistes cada vegada fan més teoria que complementa o justifica la seva obra. En realitat, però, aquest no és un fet d'avui, ja que aquesta interacció també la va analitzar als anys setanta del segle passat Tom Wolfe a La paraula pintada.
Quin és el seu museu preferit?
La Tate Gallery
A quin museu no entra mai?
Al Museu del Barça.
Tàpies té successor?
No té successors, però sí deixebles. El seu discurs continua vigent, però les noves generacions l'expressen amb uns altres llenguatges.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Sí, molt! I hem caigut en els tòpics de parlar dels quatre grans i oblidar els altres. Per això és imprescindible tenir en compte tots aquells que tenen (o han tingut) talent i són (o han estat) capaços de dir coses noves i interessants.
Per quins artistes aposta?
Per tots aquells que treballen amb autenticitat, que són recercadors i que sintonitzen amb les inquietuds i preocupacions del nostre temps, amb independència dels mitjans i dels llenguatges que emprin.
Realment, al públic català li interessa l'art?
Llastimosament, la resposta del públic català sempre ha estat molt pobra, per això els artistes i els galeristes han hagut de buscar altres horitzons més enllà del nostre país.
Som un poble artísticament madur?
No, per això s'ha de treballat en el camp de l'ensenyament, als mitjans de comunicació, als centres d'art i museus... per sensibilitzar tots els sectors de la nostra societat. I aquí sí que la crítica ha de tenir un paper important, en tant que difusora i transmissora dels valors artístics.
Els polítics es creuen l'art català?
D'entre els que jo he conegut, realment n'hi ha pocs. Penso que ens caldrien més homes com ara Prat de la Riba, que sempre va tenir la voluntat d'apropar-se als artistes i intel·lectuals per entendre'ls com una aportació important a la riquesa nacional. I esmento Prat de la Riba tenint molt present el llibre de la nostra companya Mercè Vidal, Enric Prat de la Riba i les arts. Recull epistolar 1911-1916 [Curbet Edicions], que explica el seu interès per l'art i els artistes del seu temps.
Prat de la Riba va intentar apropar-se als artistes”
