Crítica
Àngel Quintana
L'assassí dels videojocs
El personatge de Hitman, l'agent 47, un assassí impecable, calb i que porta un vestit italià amb corbata vermella, s'ha convertit en una petita icona de la cultura popular gràcies a l'impacte que ha tingut en el territori dels vídeojocs, on ja porta més d'una dècada d'existència. Fa vuit anys, l'èxit de Hitman va voler traslladar-se cap a la pantalla del cinema amb tots els inconvenients que suposa convertir un joc en una pel·lícula d'acció. L'aposta va fracassar i per posar-hi remei ara s'intenta una segona part, Hitman: Agente 47. La nova franquícia cinematogràfica intenta jugar amb la iconografia del vídeojoc. En algun moment mostra escenes d'acció molt ben rodades, com la que mostra l'assassí perseguint a la noia protagonista pel metro de Berlín i posteriorment dins de l'ambaixada americana. De tota manera, la trama resulta molt esquemàtica. El centre de l'acció està en el personatge d'una noia que és filla de l'home que va generar l'agent que havia d'actuar com una arma mortífera. La filla ha de portar a l'assassí cap el lloc del pare. A partir d'aquesta premissa, la pel·lícula mostra persecucions, el rapte de la noia per l'assassí mecànic i un seguit d'escenes de destrucció diverses. Teòricament, Hitman: Agente 47 hauria de sorprendre, buscar noves relacions amb l'estètica del videojoc i transformar el ritme del blockbuster cap a situacions més abstractes, tal com ho feia admirablement Mad Max: Fury Road de George Miller, un suggestiu joc de formes en moviment. A l'hora de la veritat, Hitman no és més que un producte poc inspirat, rodat de forma mecànica que vol distreure, però que no aporta cap idea original. Tot plegat resulta molt previsible i molt poc interessant.