Escena: de blanc a negre

El director Pep Pla ha aconseguit situar Terrassa en el mapa de la nova escena gràcies a l'aposta dels últims anys del Terrassa Noves Tendències (TNT). És un programa explosiu. Dijous a la tarda va començar amb un espectacle de voyeur en què es va comprovar com una família de tres generacions compartia el gust pel joc i pel ball. El contrapunt era el The blind poet, de Jan Lauwers, un nom imprescindible en la nòmina europea de nova creació com és la Needcompany, que feia anys que no visitava Catalunya. Al Teatre Principal, s'hi va congregar un nombre selecte de programadors, actors i directors delerosos de seguir el treball d'un autor que va meravellar amb el seu Isabella's room al Teatre Lliure fa una dècada. El festival, que fa compatibles els muntatges al carrer per al gran públic amb els de petitíssim aforament (com ara les cinc persones que poden assistir al Cosas que se olvidan fácilmente de Xavier Bobés), s'allarga fins aquest diumenge. La feblesa del sector en l'àmbit estatal i la seva aposta decidida per les coproduccions l'han convertit en una referència. Davant dels sold outs de moltes sessions d'anys anteriors, s'han potenciat les activitats al carrer per garantir que tothom tingui accés a aquesta nova creació que és el far del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET).

Mariona Naudin ha estat una filla més de la família Fruitós Nicolás aquest estiu. Dijous es completava la seva experiència amb Una família balla a la societat coral Els Amics. S'havien enretirat els futbolins i tota la sala quedava lliure per patinar (les nétes) i per marcar-se un tango, un txa-txa-txa o un pasdoble (l'home amb la seva dona i també amb la seva filla). El ritme de diumenge a la tarda, de desvagats, de berenar i jugar despreocupadament mana sobre una peça tan vulnerable i petita com són els records de bateig que s'amunteguen dins de les vitrines dels menjadors de les cases. Gens pretensiosa, Naudin mostrava la veritat més íntima, el contacte més dolç d'una àvia amb les nétes, mentre juguen a la terrassa.

Aquella blancor contrasta amb el món fosc i dolorós d'Angélica Liddell. L'artista és present al TNT a través d'una exposició i uns versos que colpegen l'ànima del visitant als Amics de les Arts. Les fotos retraten l'artista turmentada, en un quadre que evoca la mort, el final. El teatre del dolor, de l'autolesió en directe a escena és molt compatible en aquesta instal·lació de fotos sepulcrals (de les proporcions d'un taüt) i amb uns versos estranys, contundents, que fereixen però que busquen una certa i inexplicable redempció en el dolor. Via Lucis, autorretrato con poemas projecta cites versicles, en un to paracatòlic.

The blind poet va ser el punt de sortida oficial al Teatre Principal. Lauwers, que recentment ha rebut el premi a la trajectòria Lleó d'Or a la Biennal de Venècia 2014, va inaugurar el festival amb el seu darrer espectacle, en què ha optat per concentrar la dramatúrgia, pràcticament, en set monòlegs i un epíleg coral a escena. Els artistes de la Needcompany projecten profunditat en els seus moviments (siguin carregats d'emoció o des d'un aire lúdic). La música és el cavall en què cavalquen habitualment. El camí pel qual transiten també és un camp habitual en Lauwers, molt interessat en la història i l'arqueologia: en els avantpassats i la cultura. Ara, de manera similar a Milo Rau amb The civil wars (Grec, 2015), construeix el que podria ser una tesi universal a partir dels arbres genealògics (més o menys creïbles) dels seus actors. Es remunten a un mil·lenni per constatar les connexions d'amics o enemics dels ancestres dels actors. L'epíleg desconcerta perquè, després de tant de passat i d'exigir una història personal de connexió amb la societat de cada moment perquè sigui real, esclata l'amenaça de la síndrome de Lynch (una mena de por que tenalla i envaeix l'escenari): un gen hereditari que fa propensa la persona que el té a patir un càncer de còlon o de recte.

Jordi Galí, acompanyat de quatre artistes més, construeixen quasi sense pauses una gran instal·lació a la plaça del Progrés. El seu moviment constructor té moments de dansa quan trenen unes cordes que aniran guanyant alçada a mesura que es construeixi una escultura. Serà efímera. Perquè només la deixen muntades poques hores. Avui mateix tornen a muntar-la. Perquè en les obres de Galí l'art no és el resultat final, sinó el procés. En aquesta maratoniana peça s'exigeix massa atenció a l'espectador i, si decideix anar-hi intermitentment per veure com puja l'estructura, es perd aquell moment màgic de comunió amb l'artista. De fet, la magnitud de la peça fa que tingui una estructura pensada per a la instal·lació, es perd la poesia de construir amb elements quotidians, d'escultura trobada, insòlits.

L'arrencada del TNT convida a un viatge de contrastos: del blanc al negre. De la desmemòria despreocupada a la memòria amb compromís. De conjugar en plural a definir les accions en primera personal del singular. El TNT programa fins diumenge 25 espectacles (15 d'elles són coproduccions) i una exposició en 14 espais diferents. Tots els espais es troben concentrats al centre de Terrassa. Moltes funcions doblen i per això es compten fins a 51 representacions.