“El País Valencià, les Illes i el Principat estem condemnats a entendre'ns”

Sí [riu], estrictament autobiogràfic, si entenem per autobiogràfic qualsevol cosa que un ha viscut, pensat, desitjat, temut, imaginat... Qualsevol obra és autobiogràfica, i qualsevol autobiografia és una obra, una invenció.

Bé, deu ser que som els casanoves del nostre àmbit cultural, no? Bromes a banda, com diu la saviesa popular: qui té fam, en bollos ensomnia. En qualsevol cas, gràcies per això de l'habilitat.

Per afinitat personal i perquè es tracta d'un esport de la màxima dificultat tècnica i psicològica, en què et trobes radicalment i absoluta a soles, enfrontant-te a les teues pors i al rival, com en les situacions límit de la vida.

Sí, des de fa molts anys, però només he arribat a simple aficionat! A sobre, com Toni Sanchis, tinc una concepció artística del joc, en comptes de ser més competitiu i pràctic. Potser això m'ha permès de fer servir aquest esport com a metàfora d'algunes coses en aquesta novel·la i en un relat anterior titulat Lawn tennis.

Sens dubte, com en qualsevol esport professional on es mouen tants diners i interessos i on el calendari de competició és tan inhumà. Sempre es té la impressió que els metges esportius van per davant de les legislacions i dels controls, però tampoc no crec que es puga dir que tothom que s'hi dedica es dopa.

Més aviat el dels meus avis, a qui dec la fascinació pels relats ben explicats. I també la llengua. Quan els sentia explicar a la fresca històries de quan eren menuts al poble, de la guerra i la postguerra, no deixava de pensar que a mi també m'agradaria poder contar unes històries tan interessants, significatives i seductorament narrades, que això era al que em volia dedicar. Les lectures, les pel·lícules, la universitat i els amics també han contribuït, però l'origen és aquell: la veu dels meus avis en la penombra, a l'estiu, fascinant la meua imaginació.

Sí, em permetia moltes possibilitats i, a més, mostrar un personatge distanciat dels fets i, alhora, tràgic, apassionat encara per la vida que ha hagut de deixar de colp i volta i sense saber ben bé com. És com si s'unissen en ell el Dant i el Virgili que el guia, el Dant que vol saber com van morir i condemnar-se aquells esperits de l'Inferno, i els condemnats mateix, que s'adeleren per la vida que han deixat.

I tant! Ha viscut més en els seus trenta i escaig que molta gent en noranta, almenys pel que fa a les, diguem-ne, relacions interpersonals. De tota manera, segons tinc entès, no és tampoc un cas tan rar en la professió de la docència del tennis i del pàdel... N'hi ha autèntics cracks!

Sí, és el famós efecte tarima, encara que la classe no tinga lloc en una aula. I si Macht Point pot ser un referent de la primera part de Sense fi (en el meu cas, les conseqüències d'una pilotada en un partit de dobles tants anys abans), el de la segona part podria ser, sens dubte, Delictes i faltes, també d'Allen.

Sí, sempre que tinga la màxima exigència estilística i narrativa. Per exemple 1984 o els contes de Poe o Blade Runner.

Certament, però hi ha dos factors que el lliguen a sa casa: el costum, el fet de tornar a la vida que ha perdut i que el feia sentir segur, i el mòbil, que se l'ha deixat carregant i que tindrà un paper fonamental en la seua recerca.

Com en la vida mateixa: en aparença no tenen res a veure amb el Toni i la seua mort, fins que anem lligant els caps, llunyans però significatius. També hi ha un canvi de to, especialment en el dietari que fa la Nica.

Ho deu ser, sens dubte. Hi ha molts tipus de prostitució, i per què no a distància? En una societat on tot té un preu, i on s'ha venut (regalada!) fins i tot la identitat com a poble, no vindrà d'ací, i menys encara en temps de crisi, quan gent que tenia la vida solucionada s'ha vist sense treball i sense habitatge de la nit al dia.

Sempre guanyen el que volen guanyar: diners i poder. El problema és que, sovint, furten els diners de la col·lectivitat, ocupen el poder representatiu als governs i marquen la pauta de comportament. Al País Valencià, i també a les Illes i al Principat, el que hauria de ser una excepció (l'ovella negra de cada partit) ha esdevingut gairebé la norma. I si preguntes a la gent, almenys a València, encara hi ha qui diu que ben estúpids haurien sigut de no haver-se'n aprofitat!

Esperem que a poc a poc i encara que siga una mica. Tanmateix, sobretot en l'àmbit de la cultura, de vegades sembla que el treball dels que la produeixen no existeix i el producte fóra gratuït... Una cosa és l'abús de les grans multinacionals que han tingut fins ara l'exclusiva de certs negocis culturals i una altra la cultura gratuïta sense que ningú la subvencione. Una cultura entesa així porta a la devaluació de la cultura.

Tragicòmica, diria jo: un grimpador que arribarà molt lluny no té inconvenient a explicar les seues misèries personals i les seues malifetes a canvi d'apaivagar la seua mala consciència. Una mostra més de la hipocresia de la nostra classe dirigent, que ens pixa a sobre i públicament diu que plou, i que és bo per a créixer...

No, però és una aposta personal i col·lectiva per la continuïtat de l'espècie i, en el nostre cas, de la nostra llengua i cultura. Caldria preguntar-li al fantasma del Toni, i no només a ell, a la novel·la...

Que es publica, que es publica... I només amb les novel·les, no amb els reculls de relats! De la darrera obra i premi feia set anys, o siga, que amb paciència! De totes maneres, l'ideal fóra no haver de recórrer als premis per a poder publicar, haurien de ser un a més a més, una excepció. En el meu cas, des del darrer llibre de relats, el 2004, si no guanyava els premis no hauria publicat.

Més aviat diria que hui dia costa publicar en català, en general; tot i que és cert que la manca de lectors, i especialment en català a València, és un mal endèmic. El que és cert és que, publicant a Catalunya i sent valencià, a València sóc editorialment forà, i a Catalunya, literàriament exòtic... D'altra banda, en l'àmbit literari i cultural, però, així com en l'econòmic, el País Valencià, les Illes i el Principat estem condemnats a entendre'ns o, si no, a resignar-nos a ser una cultura i una economia de segona o de tercera, segons els casos.

Sí, des de fa molts anys, però només he arribat a simple aficionat! A sobre, com Toni Sanchis, tinc una concepció artística del joc, en comptes de ser més competitiu i pràctic. Potser això m'ha permès de fer servir aquest esport com a metàfora d'algunes coses en aquesta novel·la i en un relat anterior titulat Lawn tennis.

Sens dubte, com en qualsevol esport professional on es mouen tants diners i interessos i on el calendari de competició és tan inhumà. Sempre es té la impressió que els metges esportius van per davant de les legislacions i dels controls, però tampoc no crec que es puga dir que tothom que s'hi dedica es dopa.

Més aviat el dels meus avis, a qui dec la fascinació pels relats ben explicats. I també la llengua. Quan els sentia explicar a la fresca històries de quan eren menuts al poble, de la guerra i la postguerra, no deixava de pensar que a mi també m'agradaria poder contar unes històries tan interessants, significatives i seductorament narrades, que això era al que em volia dedicar. Les lectures, les pel·lícules, la universitat i els amics també han contribuït, però l'origen és aquell: la veu dels meus avis en la penombra, a l'estiu, fascinant la meua imaginació.

Sí, em permetia moltes possibilitats i, a més, mostrar un personatge distanciat dels fets i, alhora, tràgic, apassionat encara per la vida que ha hagut de deixar de colp i volta i sense saber ben bé com. És com si s'unissen en ell el Dant i el Virgili que el guia, el Dant que vol saber com van morir i condemnar-se aquells esperits de l'Inferno, i els condemnats mateix, que s'adeleren per la vida que han deixat.

I tant! Ha viscut més en els seus trenta i escaig que molta gent en noranta, almenys pel que fa a les, diguem-ne, relacions interpersonals. De tota manera, segons tinc entès, no és tampoc un cas tan rar en la professió de la docència del tennis i del pàdel... N'hi ha autèntics cracks!

Sí, és el famós efecte tarima, encara que la classe no tinga lloc en una aula. I si Macht Point pot ser un referent de la primera part de Sense fi (en el meu cas, les conseqüències d'una pilotada en un partit de dobles tants anys abans), el de la segona part podria ser, sens dubte, Delictes i faltes, també d'Allen.

Sí, sempre que tinga la màxima exigència estilística i narrativa. Per exemple 1984 o els contes de Poe o Blade Runner.

Certament, però hi ha dos factors que el lliguen a sa casa: el costum, el fet de tornar a la vida que ha perdut i que el feia sentir segur, i el mòbil, que se l'ha deixat carregant i que tindrà un paper fonamental en la seua recerca.

Com en la vida mateixa: en aparença no tenen res a veure amb el Toni i la seua mort, fins que anem lligant els caps, llunyans però significatius. També hi ha un canvi de to, especialment en el dietari que fa la Nica.

Ho deu ser, sens dubte. Hi ha molts tipus de prostitució, i per què no a distància? En una societat on tot té un preu, i on s'ha venut (regalada!) fins i tot la identitat com a poble, no vindrà d'ací, i menys encara en temps de crisi, quan gent que tenia la vida solucionada s'ha vist sense treball i sense habitatge de la nit al dia.

Sempre guanyen el que volen guanyar: diners i poder. El problema és que, sovint, furten els diners de la col·lectivitat, ocupen el poder representatiu als governs i marquen la pauta de comportament. Al País Valencià, i també a les Illes i al Principat, el que hauria de ser una excepció (l'ovella negra de cada partit) ha esdevingut gairebé la norma. I si preguntes a la gent, almenys a València, encara hi ha qui diu que ben estúpids haurien sigut de no haver-se'n aprofitat!

Esperem que a poc a poc i encara que siga una mica. Tanmateix, sobretot en l'àmbit de la cultura, de vegades sembla que el treball dels que la produeixen no existeix i el producte fóra gratuït... Una cosa és l'abús de les grans multinacionals que han tingut fins ara l'exclusiva de certs negocis culturals i una altra la cultura gratuïta sense que ningú la subvencione. Una cultura entesa així porta a la devaluació de la cultura.

Tragicòmica, diria jo: un grimpador que arribarà molt lluny no té inconvenient a explicar les seues misèries personals i les seues malifetes a canvi d'apaivagar la seua mala consciència. Una mostra més de la hipocresia de la nostra classe dirigent, que ens pixa a sobre i públicament diu que plou, i que és bo per a créixer...

No, però és una aposta personal i col·lectiva per la continuïtat de l'espècie i, en el nostre cas, de la nostra llengua i cultura. Caldria preguntar-li al fantasma del Toni, i no només a ell, a la novel·la...

Que es publica, que es publica... I només amb les novel·les, no amb els reculls de relats! De la darrera obra i premi feia set anys, o siga, que amb paciència! De totes maneres, l'ideal fóra no haver de recórrer als premis per a poder publicar, haurien de ser un a més a més, una excepció. En el meu cas, des del darrer llibre de relats, el 2004, si no guanyava els premis no hauria publicat.

Més aviat diria que hui dia costa publicar en català, en general; tot i que és cert que la manca de lectors, i especialment en català a València, és un mal endèmic. El que és cert és que, publicant a Catalunya i sent valencià, a València sóc editorialment forà, i a Catalunya, literàriament exòtic... D'altra banda, en l'àmbit literari i cultural, però, així com en l'econòmic, el País Valencià, les Illes i el Principat estem condemnats a entendre'ns o, si no, a resignar-nos a ser una cultura i una economia de segona o de tercera, segons els casos.