Trajecte tortuós buscant la inspiració

Aconseguir que una novel·la resulti absorbent, per moments fins i tot hipnòtica, no és gens senzill. Encara menys en el debut literari. Doncs això és el que ha fet Adrià P. Xancó (Barcelona, 1990), llicenciat en cinema i televisió, rodamón i tastaolletes que ha escrit contes i guions per a diversos formats audiovisuals i que ara entra amb força al format de la novel·la.

El protagonista d'Alfie Quinn és un noi una mica desarrelat que explica, des de la cel·la d'una presó, com hi ha arribat. Ell només volia buscar inspiració i una bona història per a la seva primera novel·la i es va dirigir a una caseta dels pares, a Osca, però el cotxe se li va aturar als Monegres i... no convé explicar res més.

La trama ens aboca a un thriller d'equívocs i girs argumentals, amb un ritme molt ben sostingut, diàlegs més que correctes i jocs metaliteraris que si bé a l'inici semblen una mica excessius, en el conjunt de l'obra resulten justificats i equilibrats.

Podríem dir que és una novel·la de format petit, amb pocs personatges molt ben dibuixats, però tot plegat agafa una densitat malaltissa (entre Paul Auster i David Lynch) que no sembla que pugui caber en només 120 pàgines. Et fa la sensació d'haver llegit una novel·la força més llarga.

Se li poden posar algunes pegues de falta d'edició, pel que fa a determinades incoherències i detalls; també cal engrescar l'autor a deixar-se anar més, a no tenir por de pintar fora de la ratlla estilística, a no ser tan acadèmic, perquè té talent per ser més personal i arriscat, com ha demostrat amb una trama original que està narrada amb grapa, que té força i que funciona molt bé. Magnífic i prometedor debut, primer títol d'una trilogia.