cultura

Crítica

Àngel Quintana

El vehicle conceptual

El cinema iranià sembla haver inventat el vehicle conceptual, com si fos un dispositiu que serveix perquè el cineasta reculli gent per descriure tota una societat des del moviment. Abbas Kiarostami va patentar l'invent a Ten (2004), una veritable meravella conceptual en què posava en crisi el concepte de posada en escena, mentre que el seu antic ajudant, Jafar Panahi, recupera la fórmula per ironitzar sobre el seu mestre però, sobretot, per transgredir les lleis que l'han proscrit al seu propi país. Des de l'any 2010, Jafar Panahi té al seu damunt una pena de sis anys de presó i vint anys sense poder exercir el seu ofici. No pot escriure guions, no pot filmar i no pot fer cap mena de declaració a la premsa. Malgrat la prohibició, Panahi ja ha rodat tres pel·lícules: Esto no es una película (2011), Closed courtain (2013) i Taxi Teheran (2015), Ós d'Or a Berlín.

Per poder infringir les lleis, Panahi es troba obligat a construir el seu dispositiu. A Taxi Teheran va agafar un taxi, va desmuntar-ne el sostre perquè entrés la llum, va agafar tres càmeres petites –entre les quals, una Go Pro de vigilància instal·lada en la part frontal– i va començar a passejar-se pels carrers de Teheran. El taxista rep un seguit de persones que li expliquen històries. Ens trobem amb un venedor de DVD pirates, amb un home ferit que ha de ser conduït a l'hospital i amb la neboda del mateix director que li explica que a l'escola li han posat com a deure que rodi una pel·lícula. La noia explica que el film que ha de fer no pot ser com els del realisme negre, que mostren allò que no es pot mostrar a la societat. Panahi no dubta a alterar la norma i mostra un nen que pren uns diners a fora al carrer posant en evidència alguna cosa que la societat no pot veure.

Taxi Teheran pot funcionar com un viatge poètic en què un cineasta es disfressa de taxista, és reconegut i reflexiona sobre la situació política del seu país. Tot resulta en aparença molt simple i emotiu. Panahi, però, decideix anar més enllà per convertir la dimensió conceptual en l'excusa per establir una reflexió sobre el mateix ofici de cineasta. L'home que no pot filmar, que està obligat a amagar els seus col·laboradors, se situa en un interessant territori fronterer entre la ficció i la realitat. En algun moment sembla que els passatgers pugin per atzar, mentre que en altres l'atzar està qüestionat per les lleis de la versemblança i de la mateixa ficció. El resultat acaba sent un crit de llibertat presentat en forma d'assaig sobre què és el mateix acte de filmar, i per tant de mirar.

Taxi Teheran
Direcció: Jafar Panahi Gènere: documental País: Iran, 2015


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.