La mirada de Chantal

La irrupció cinematogràfica de Chantal Akerman va ser una explosió en els marges: una nova cineasta, fent-se present a les seves imatges, va esclatar l'any 1968, tan significat, amb el curt Saute ma ville, que acaba amb un forn que explota per manifestar una voluntat de trencar amb l'ordre establert i de fer un altre cinema que, amb les seves metamorfosis, ha continuat fins la mort d'aquesta dona, filla de jueus supervivents dels camps d'extermini, que va néixer a Brussel·les el 1950. La mort va ser dilluns i ha tingut l'efecte d'una radiació tristíssima entre els que estimem el seu cinema, que s'adreça com una carta íntima que mai ha deixat de tenir una dimensió revolucionària.

Chantal Akerman només tenia 18 anys quan va fer Saute ma ville. Sis anys després, amb Je, tu, il, elle, declarava sense complexos el seu lesbianisme abans de realitzar Jeanne Dielman, una pel·lícula que tota feminista ha volgut fer seva sense aconseguir-ho mai del tot: una dona, atrapada en una quotidianitat domèstica, es prostitueix fins que comet un acte radical. Jeanne Dielman té un pes específic en la filmografia d'Akerman, una dona amb uns ulls blaus penetrants que ha creat plans de llarga durada perquè hi veiem com el temps hi passa i ens preguntem per què duren tant: què no hi hem vist encara o potser no hi veurem mai? La seva filmografia és irreductible als gèneres i sovint té un caràcter assagístic, però hi ha tant comèdies i musicals com documentals personalíssims (D'Est, Sud, De l'autre côté, Là-Bas) que mostren una manera de veure el món que sempre pensa què és i com mostrar-lo. Els seus films alternen la vitalitat amb la depressió. De fet, són un reflex de la seva bipolaritat. I també reflecteixen un vincle fonamental amb la mare: des de News from home, on les seves imatges de Nova York dialoguen estranyament amb les cartes maternes, fins al seu últim film, No home movie, una evocació de la mare morta a la qual només ha sobreviscut un any. Quina tristesa.