Afirmació musical

Ple de gom a gom. Els abonats i afeccionats a la sèrie Palau 100 van respondre massivament. Era l'afirmació que l'important era la música, que seguien confiant en el Palau malgrat el fet divers ocorregut en l'administració de la Fundació i també semblava entendre's que apostaven per aquesta sèrie de luxe ben poc nostrada però que els permet, sense sortir de Barcelona, gaudir d'intèrprets i orquestres de primera línia mundial. Una sèrie finançada per l'aportació dels membres de la Fundació i per la venda d'entrades (en dades del 2007, un 57 i un 41 per cent respectivament). També hi apostaven les primeres autoritats del país, representades pel president de la Generalitat, l'alcalde de la ciutat i el president del Parlament.

El concert protagonitzat per una orquestra cohesionada gràcies als molts anys en què ha gaudit d'un bon director, però amb un so més aviat fosc, presentava dos artistes emergents: el nou director de la Rotterdams Philarmonisch, el canadenc Yannick Nézet-Séguin (Montreal, 1975) i el pianista polonès Piotr Anderzewski (Varsòvia, 1969). Els dos músics contrastaven en l'aspecte: el pianista, alt però amb l'aspecte vençut, enfundat en una jaqueta de disseny però que en visió lateral semblava un anorac on estava embotit, i el director, petit i musculat, amb més clatell que cap, que lluïa un vestit negre lluent, amb un artefacte que li estalviava la corbata de llacet que sí duien tots els seus músics mascles. Els aspectes donen sempre pistes. Anderzewski, que en el film que li va fer Bruno Monsangeon afirma que quan ha fet un concert amb orquestra surt pensant que no ho tornarà a fer mai més perquè a la tensió interpretativa cal afegir-hi la de concertar amb músics i director (per raons endevinables també troba problemes als recitals i als enregistraments), va donar la seva visió del Concert núm. 1 op. 15 de Beethoven amb una certa manca de discurs global però amb total suficiència tècnica. La seva interpretació no substitueix en la memòria cap de les de referència que guardem d'altres mestres. Nézet-Seguin esperava tens, per respondre amb vivacitat les propostes del pianista. Dues actituds diferents que lligaven poc.

La Simfonia n. 9 de Mahler va ser donada com un combat entre el director, la música que interpretava i l'orquestra que rebia la gimnàstica excessiva dels seus gestos. Mahler va deixar inèdita aquesta seva obra fins que la seva dona, Alma, la va confiar al director Bruno Walter perquè la revisés i l'estrenés al cap d'un any de la seva mort, el 1912, a Viena. Per sort hi ha un enregistrament del mateix Bruno Walter del 1938 amb la Filharmònica d'aquella ciutat. Així com Nézet-Séguin va exacerbar al màxim el llarg primer temps, d'uns 25 minuts, en la de Walter mateix o en d'altres interpretacions es donen els contrastos que el fragment subratlla, no tan brutalment i amb un arc argumental que ho situa tot més en una idea que no pas en una successió de moments més o menys reeixits. Potser el director canadenc ha tingut en compte més les paraules que no pas la interpretació de Walter quan referia l'estat anímic de Mahler: deia Walter sobre un compositor que es veia la mort a prop i que havia hagut de suspendre tota activitat física: «El to de les nostres converses era realista i mancat de tot sentimentalisme.» També potser va voler contrastar la brutalitat del primer temps i l'aspror dels dos següents amb un final molt ben resolt. Cal destacar el bon so i l'afinació aconseguits per la viola solista.