Des de la foscor

Don Winslow és un home agradable, simpàtic, que et mira als ulls quan et parla. Ja és un dels grans de les lletres nord-americanes, però això no li fa perdre els orígens. Com a mostra de fidelitat a les extraccions socials baixes, analitza, mentre la recita de memòria, bona part de la lletra de la cançó de Bruce Springsteen Darkness in the edge of town, i ho remata amb un contundent “és el millor poema de la literatura nord-americana contemporània”.

Nascut a Nova York el 1953, va debutar en novel·la el 1991 amb Un soplo de aire fresco, protagonitzada pel detectiu Neal Carey. En va escriure quatre més amb el mateix personatge i es va passar a la llibertat temàtica, sempre dins del gènere negre. “Molts intel·lectuals consideren la novel·la negra un gènere menor... i m'encanta! M'agrada el meu barri i els meus veïns [pels altres autors]; Chandler va ser millor autor que Hemingway, així de clar.” Una llibertat creativa vigilada, perquè va continuar amb temes envoltats de violència, màfies i drogues.

Ha publicat una dotzena d'obres com ara Muerte y vida de Bobby Z, El invierno de Frankie Machine, Salvajes... amb un estil entre periodístic i cinematogràfic, net i directe, amb diàlegs impecables i una creació de personatges potent, sense ser morbós, però sense evitar tocar temes durs. “No vull higiene mental a l'hora d'escriure, si jo no ho sento en carn pròpia no quedarà reflectit en el text; m'hi aproximo més com un actor que com un director.”

El 2005 va publicar El poder del perro, 700 pàgines dedicades a mostrar un fresc gegantí sobre el narcotràfic a Mèxic. Ha guanyat el premi RBA de novel·la amb El cártel, una continuació amb 700 pàgines més amb el fil conductor de la rivalitat entre l'agent de la DEA Art Keller i del narco Adán Barrera, que ja eren protagonistes de l'anterior. “No n'escriuré una tercera part. He escrit sobre el pitjor del pitjor. He dedicat sis anys a aquesta darreranovel·la i no vull tornar a aquest món fastigós, vull escriure altres obres”, confessa.

“El món és un lloc interessant i escriure novel·la negra permet parlar de molts temes... Puc escriure sobre narcotraficants, però també sobre surf. No crec que els novel·listes tinguem una responsabilitat moral de tocar determinats temes, però, en tot cas, jo sí que vaig sentir aquesta responsabilitat en conèixer a fons la problemàtica del narcotràfic.” Amb tot, aclareix que “parlar del món de les drogues com un problema de Mèxic és una confusió tràgica, perquè on neix el conflicte és als Estats Units i a Europa, on hi ha milions de consumidors que el provoquen”, i hi afegeix: “Espero que aquest llibre tingui algun efecte positiu, per petit que sigui.”

En aquest sentit, explica que li han trucat “més de 60 policies que volien parlar de la manera de donar un tractament al món de les drogues que elevi el tema fins als estaments polítics per poder començar a posar damunt la taula la legalització. Fa cinc anys, el debat sobre el matrimoni homosexual als EUA era inútil. Ara és un fet. De moment s'esta lluitant per la legalització de les drogues, i això ja és un reconeixement. Hi veig un punt d'inflexió similar al del matrimoni gai.”

El cártel gairebé és una novel·la de no-ficció en què explica amb detall el funcionament intern i les relacions dels diferents cártels i famílies, la DEA, la corrupció (política, policial i militar) a Mèxic i als EUA. “La indústria de les drogues mou diferents fronts econòmics: el tràfic dominat pels narcotraficants, la guerra contra ells (que vol dir armes, advocats, presons, jutges...) i, finalment, els beneficis que genera la venda de drogues, que han d'anar a alguna banda i, per tant, es reintrodueixen en el sistema. Si es legalitzés la droga, serien alliberats anualment, i només als EUA, 90.000 milions de dòlars, poca broma.”

És curiós que les aliances i guerres entre els senyors de la droga tenen el to èpic de les històries medievals (com la tan de moda Joc de trons). En els últims 1.000 anys no hem canviat gaire, en el fons. “No he volgut escriure uns llibres sobre drogues, no és interessant, el que sí que ho és són les relacions dels homes, el poder, la política. No m'interessen el crims que cometen els delinqüents, m'interessa com els crims els modifiquen a ells. Keller i Barrera tenen unes relacions simbiòtiques mútuament destructives, són dos homes que han perdut la fe. Com a exercici per escriure aquesta novel·la vaig llegir Moby Dick, perquè tracta d'un home obsessionat amb una venjança.”

Don Winslow és un autor meticulós amb els detalls: “És complicat quan escrius sobre fets que canvien constantment. Ara ja són diferents les aliances dels cártels que descric!”. Porta fins a l'extrem la sonoritat de les paraules: “Els escriptors podem triar entre milers de paraules que provoquin emocions. Jo em centro en el so, perquè quan llegim es produeixen sorolls. Si descric una escena violenta, faig servir paraules curtes, vocals greus i consonants explosives; si és d'amor, paraules llargues i consonants suaus. És com el jazz, els acords són presents, però tens tot de notes variables per arribar allà on vols.”

Va col·laborar en el guió del film Salvajes que va dirigir Oliver Stone, però no en Bobby Z. El tercer film basat en una novel·la seva serà precisament El cártel i la dirigirà Ridley Scott. Winslow tampoc hi participarà, però sí que hi està implicat com a assessor.

“He estat a llocs on no hauria d'haver estat parlant amb gent amb qui no hauria d'haver parlat, però no he passat perill real. Els que estan en perill són els periodistes mexicans, i ni de bon tros em puc comparar amb ells i amb la feina que fan.” Per això El cártel està dedicada als 131 periodistes mexicans assassinats mentre l'escrivia. No oblida els orígens i encara viu “en la foscor als límits de la ciutat”.