novel·la
jordi capdevila
Deixar de llegir per complaure la mare
“Fa tant temps que no llegeixo cap llibre... Com més vagi desllegint, com més oblidi el que aprenia amb els llibres, les paraules, els textos, com més em desfaci de tot allò, més fàcil serà adequar-me a la meva nova vida.”
És una de les múltiples reflexions que es fa la protagonista de La filla estrangera, de l'autora marroquina Najat El Hachmi, quan se'n va a casar-se al Marroc amb el seu cosí, fill del germà de la seva mare, que no coneix. La novel·la va obtenir el premi BBVA Sant Joan i està cridada a ser una de les obres més llegides d'aquesta tardor. A més d'una càrrega sentimental profunda i un llenguatge acurat i enriquidor, la narració estampa a la consciència col·lectiva el pes profund de les arrels en els xocs existencials de les identitats.
Escrita des del jo literari més minuciós i obsessiu, la protagonista, una noia que ha acabat el darrer curs d'ensenyament superior amb matrícula d'honor, enceta la narració el dia que està totalment decidida a abandonar la seva mare amb qui viu des dels 8 anys en una ciutat mitjana de l'interior de Catalunya, que pot ser Vic. Ja es troba dalt del tren que l'ha de portar a viure sola a la gran ciutat, quan recorda que ha deixat a mig coure el pa artesanal que fa cada dia i torna a casa per evitar un contratemps. Una relliscada que li fa repensar la decisió d'abandonar la mare. Considera davant del pa mig cremat que aquesta havia fet massa sacrificis per deixar-la ara sola en un món que li és totalment estranger.
Mare i filla van venir del Marroc reclamades pel marit i pare, que ja estava en situació legal a Catalunya. Quan van arribar, l'home ja havia format una nova família i les va repudiar. Des d'aleshores, les dues han viscut amb tota mena de penúries, amb la mare treballant de valent per subsistir en un món totalment aliè i la noia aprofitant les possibilitats de formar-se en una ciutat en què troba unes eines de creixement personal que la captiven. La seva vida ha estat una lluita constant entre viure plenament en una societat oberta d'acollida sense voler trencar a la vegada els lligams amb les seves arrels ancestrals incrustades en l'ànima de la seva mare. Dos mons antagònics que han anat modulant la seva personalitat en la adolescència.
L'acceptació de quedar-se a viure amb la mare comporta la decisió de prendre's un any sabàtic en la seva formació i seguir plenament l'atmosfera que envolta la progenitora fins al punt d'acceptar casar-se més endavant amb el seu cosí. La vida en comú d'ella amb la mare i el marit, una tortura diària, la fa adonar que s'ha acabat el desllegir per recuperar la llibertat.
Pulcritud lingüística
Una novel·la captivadora pel fons del seu missatge i per la pulcritud lingüística. La personalitat de la jove, que s'ha adaptat a una llengua i el seu entorn cultural i social actual, queda feta miques quan el pes dels seus sentiments familiars la fan optar per la seva identitat nadiua, massa ancorada al passat, renunciant a tot el que havia assumit, també als llibres que tant l'han il·lustrat i format en la seva adolescència. Però la seva experiència marital acabarà demostrant que només l'opció de manera de viure que ha triat de manera lliure pot portar a la veritable maduresa humana.
La llengua i el llenguatge són el missatge. Fins al punt que la protagonista està obsedida per explicitar en català les paraules i frases de la llengua de la seva mare, d'impossible traducció literal, per fer-les més comprensives. Un món pulcrament mostrat en minuciosos detalls estilístics, que permeten fer un retrat fidel i habitualment desconegut de la situació de les dones musulmanes arribades al nostre país. I de passada, de la societat islàmica que fa trontollar mig món.
És un llibre femení fins al moll de l'os, brodat per una escriptora nouvinguda que ha begut amb delit la literatura catalana de Mercè Rodoreda, Montserrat Roig i Maria Mercè Marçal, per anomenar algunes de les escriptores que cita en les reflexions que fa en el volum. La novel·la la consolida com una de les veus més punyents i enriquidores de la narrativa catalana actual que ja va iniciar amb una professió de fe: Jo també sóc catalana, el 2004, va ser el seu bateig literari. Encara que va explotar narrativament amb L'últim patriarca, una crítica ferotge contra el masclisme, premiada amb el premi Ramon Llull el 2008 i que ja ha estat traduïda a deu idiomes. El 2011 va fer una incursió en el món de la sexualitat femenina a Caçadora de cossos, que va tenir una bona acollida tant per la crítica com pels lectors.
