Veu transgressora

Tram 83, de Fiston Mwanza Mujila, té a veure amb l'alliberament del gènere novel·lístic: la proposta narrativa és arriscada. Però, alhora, i per això mateix, molt temptadora.

Segurament hi ajuda, i força, la coberta, que suposa el primer advertiment: el que t'espera és alguna cosa especial, poc vista, diferent. La imatge del músic de jazz ens prepara per a una jam session on el millor que podem fer és esperar l'inesperable; on l'escriptura brollarà a raig fet, jugarà amb les paraules, amb els sons i amb les frases com ho fa el jazz modern amb les notes.

I en aquest punt cal destacar, en majúscules, la tasca d'Anna Casassas, que l'ha traslladat magníficament al català. Així com el gran encert amb què Yannick Garcia ha copsat l'ànima del llibre, en un pròleg que recomano llegir com a epíleg: després de la novel·la.

La de Mwanza és una literatura radical, incòmoda i inconformista, que no tan sols reflecteix la realitat, sinó que s'hi immergeix, que és la realitat, que la forma i la conforma: “Hi ha ciutats que no necessiten literatura: són literatura.” Una literatura feta de sang i de foc, d'eufòria, accelerada, desmesurada, que en algunes ocasions força la màquina més que no caldria. Com succeeix amb alguna o altra reiteració, fatigant, o amb enumeracions excessives, el sentit i la raó de les quals no acaben d'entendre's.

O, potser, que s'entenen massa, que no semblen producte de la necessitat (ni de la veritat artística), sinó de la conveniència, de la seva voluntat d'épater, de demostrar que pot anar més enllà, d'enlluernar amb un malabarisme literari tan fascinant com buit alguns mandarins culturals que encara equiparen transgressió amb mèrit, exhibició (i exhibicionisme) amb qualitat. I són llàstima, aquests excessos, aquesta sensació de buscar més el premi que l'autenticitat, perquè sense forçar la mà aconsegueix una proposta molt engrescadora, impactant i innovadora formalment, però coherent, on el què exigeix el com. On forma i fons van de la mà, perquè, de la mateixa manera que el tipus d'escriptura, el registre textual romp qualsevol convenció, també la història i el món que ens presenta són absolutament fora de normes, fora de qualsevol normalitat. I només es pot retratar emprant un llenguatge no convencional, fora de normes: “Escriu amb les tripes. Implica't en tot el que els passi”; “la literatura es mereix un lloc d'honor en el procés de donar forma a la història. Per mitjà de la literatura és com puc restablir la realitat”.

Un món del qual el seu escenari principal, el Tram 83, no n'és més que una metàfora, un escenari reduït dins de l'escenari principal, on els protagonistes, tot i ser només una part, representen el tot: “el Tram encarnava la cohesió i la unitat nacional”; “el local passava per ser un autèntic teatre a falta d'un gran circ”. El tot d'una “Ciutat-País” que fa pensar immediatament en el París-Bis, d'en Joaquim Soler, un altre món dins del món, una altra novel·la multiforme, proteica i polièdrica com aquesta, que es va creant i recreant a mesura que avança.

Una obra que, com una tromba d'aigua, s'ho emporta tot; arborada, èbria, coratjosa i, per tant, discutible. Potser, per dir-ho en termes nietzschians, no és per a tothom, però sí per a tothom que entengui la literatura com una aventura. I una aventura, sense risc, no és aventura.