“L'art hauria de ser una eina de cohesió social”

Avui i sempre. Té sentit la mirada i l'actitud crítica envers tot el que ens envolta. La crítica d'art és un dels seus elements: l'observació, estudi i anàlisi de les formes d'expressió artística.

Les fronteres fa temps que s'han diluït i en molts casos ja no serveixen les etiquetes ni les definicions que s'havien emprat fins ara. És evident que en la recerca hi ha un element de generació de discurs i d'interrelació que pot tenir un component creatiu i, alhora, en l'expressió artística, s'hi poden trobar plantejaments teòrics ben fonamentats.

La veritat és que tots els museus m'atrauen... els artístics i patrimonials, els tècnics, els que tenen una vessant més popular i antropològica. Tots em fan emprendre un viatge cap al coneixement, cap a l'estudi de l'ésser humà i de les seves expressions. M'interessa tot el que hi ha dins dels museus, però també m'interessa el que no hi és, allò que encara és al carrer, a la vida quotidiana i que és massa recent o immediat per haver estat engolit pel discurs museològic. M'atrau tot el que fa l'ésser humà. Si puc, entro a tots, pot més la curiositat.

No crec que actualment sigui necessari buscar-li cap successor. Seria insistir a considerar la història de l'art com una única línia ascendent de suposat progrés estètic, una mena de successió de llegats unipersonals que poc a veure tenen amb la realitat del moment històric que s'estudia, però sí que reflecteixen la societat que els crea. Per sort, la història de l'art és molt més rica i diversa, en ella hi conviuen moltes individualitats, col·lectius i projectes, moltes estètiques i molts missatges. Hem de superar el discurs històric basat en els noms i centrar-nos en l'ecosistema que genera que aquestes individualitats creatives, aquests noms, siguin més nombrosos i cabdals en el context general.

Sí. El discurs històric s'ha centrat només en noms i només en uns quants noms. Com considera Francesc Fontbona, en aquest aspecte hem estat un país “monoteista”. No s'ha destacat prou la complexitat d'un entorn que propicia que existeixin aquests noms i ha semblat que aquestes personalitats hagin sorgit de forma espontània sense cap context.

Per tots els que lluiten i creuen en el seu projecte. Pels que, tot i estar atents al que passa al seu voltant, no es deixen dur per les modes i creen un llenguatge propi.

Sempre s'ha parlat de la distància que hi ha entre el públic i la creació artística contemporània. Penso que potser el que passa és que el públic connecta amb d'altres formes de creativitat que no són pròpiament les que s'han destacat des del discurs oficial.

En molts aspectes, sí. El que no hem tingut són les eines suficients, no tant per generar sinó per consolidar, el nostre propi discurs artístic i simbòlic.

Crec que, en general, tenen consciència de la seva importància simbòlica, imprescindible per generar un discurs polític coherent. Hi sumaria la necessitat que considerin l'art com una font d'aprenentatge dels ciutadans a àmbit individual i com una eina de cohesió social a àmbit col·lectiu.