Retorn a Sitges

Feia uns quants anys que no anava al festival de Sitges després d'assistir-hi una vintena d'edicions seguides, sentint sovint més fàstic que por davant de tantes imatges esquitxades per vísceres i sang simulada, però també descobrint films inquietants i agosarats acollits dins de l'ampli ventall del cinema fantàstic. Hi vaig anar convidada a fer una classe dins d'una nova iniciativa, Sitges Campus, que ha reunit una cinquantena de joves estudiants atents i participatius en la seva primera edició, convocada amb aquest títol genèric: De ‘Seven' a ‘La isla mínima': una història del thriller contemporani. Va ser tanta la sorpresa que em proposessin parlar de “psicòpates, herois i assassins a sou en el thriller contemporani” (a mi, que sobretot m'agraden els films intimistes i contemplatius) que no vaig dir que no.

Potser va ser una manera d'obligar-me a tornar a Sitges, de retrobar-hi amics amb els quals vaig compartir tantes hores a l'hotel del festival, fos a l'Auditori, als espais de premsa o, evidentment, al bar. A vegades hi teníem la sensació d'estar atrapats en el temps vivint en el “dia de la marmota”, com en aquella pel·lícula de culte de Harold Ramis. A vegades, sobretot en les edicions en què el festival va celebrar-se a primers de desembre, imaginàvem que estàvem a l'hotel d'El resplandor i que vèiem bessones als passadissos.

Ho dic en passat, però els meus amics supervivents
em van dir que continuen tenint sensacions semblants, malgrat que no estan tan sols els dies entre setmana. Ho vaig comprovar quan a les onze del matí vaig entrar a l'Auditori per veure una pel·lícula polonesa, Demon, que m'havia recomanat el meu amic Ariel Schwitzer quan vaig coincidir amb ell al festival de Sant Sebastià. La sala estava plena i em va sorprendre perquè recordava que a les sessions matinals érem pocs: uns quants periodistes, que cap al final dels meus dies sitgetans eren més, el jurat i potser
alguns convidats. Però ara les projeccions matinals també estan obertes al públic, que així no fa més que augmentar.

Va ser una coincidència que Demon es projectés el mateix dia de la meva classe, però potser havia de tornar a Sitges per veure aquesta pel·lícula inspirada en els dibbuk, una figura de la tradició jueva: l'ànima en pena d'un mort que posseeix un viu i, com fan present algunes pintures de Marc Chagall, se l'emporta volant. El protagonista de Demon no vola (contràriament al d'El extraño caso de Angélica, una de les últimes pel·lícules de Manoel de Oliveira, descendent de jueus conversos portuguesos que aleshores també va tenir presents els dibbuk) i, en canvi, mira a terra, on veu un forat ple d'ossos en el terreny pròxim a la casa llegada pel pare de la seva nòvia. És durant la festa de casament alcohòlica a la mateixa casa que hi ha la possessió a càrrec d'una morta: una bella noia jueva que un dels més vells recorda. La pel·lícula transcendeix el gènere per apuntar a un lloc profund: una memòria
que s'ha volgut enterrar. No es fa explícit, però és ineludible pensar que a Polònia és on hi va haver els camps d'extermini on van morir milions de jueus. Una manera de suggerir que el passat sempre retorna, malgrat que, com han fet els polonesos en relació amb la seva complicitat amb l'extermini nazi, vulgui oblidar-se. No és estrany
que Ariel Schwitzer, jueu, em parlés de Demon. Ho va
fer explicant-me que l'havia vist al festival de Wroclaw,
a Polònia, i que va interessar-li tant que va demanar
una entrevista amb Marcin Wrona, el director de la pel·lícula. Poc abans de l'hora concertada, van avisar-lo que l'entrevista no podia fer-se. Se'n va anar de Wroclaw i, l'endemà, va saber que Wrona s'havia suïcidat a l'habitació de l'hotel. Tenia quaranta-dos anys i era un cineasta amb talent.