El dia clau

“Avui és el dia clau”, va anunciar Adrià Puntí per obrir el seu concert de dissabte a l'Auditori de Girona, dins del Temporada Alta. I és cert, va ser un dia clau no només pel joc de paraules amb el títol del nou disc de Puntí, el tan desitjat La clau de girar el taller, un treball que ha trigat tant o més a materialitzar-se com il·lustres discos de gestació eterna com ara el Second coming de The Stone Roses i el Chinese Democracy de Guns N'Roses, amb la diferència que en el cas de Puntí sí que ha valgut la pena esperar. En la seva tercera tardor consecutiva a l'Auditori de Girona, el músic saltenc va tornar a omplir la sala simfònica amb un públic absolutament puntimaníac que es va extasiar amb les gairebé tres hores de concert, durant les quals Puntí i la seva banda van interpretar 25 cançons, incloses pràcticament totes les que conté La clau... i el llibre disc que també acaba d'aparèixer, Enclusa i un cop de mall. Un incís, sobre la banda: sense menysprear cap dels dos formats anteriors a l'Auditori –amb les cordes del Taller d'Orquestra, el 2013; només el quartet bàsic de la Band Bang Bang, l'any passat–, Puntí ha reunit ara un grup molt equilibrat, que suma als habituals i fonamentals Lluís Costa (guitarra) i Pere Martínez (baix i contrabaix) la sòlida bateria de Toni Molina, el violoncel d'Edgar Casellas i la solvència d'Adrià Bauzó, que hi va aportar els seus teclats marcians, però sobretot un saxo que va reforçar el cor de rock-and-roll de moltes cançons i li va donar el to juganer que requereixen nous encerts com ara Fill de presons, amb la seva tornada psicodèlica (“Me la passo per la pixa, vaig amb moto a l'autopista a preu de cost”) destinada a convertir-se en un èxit i en un nou clàssic de Puntí.

El bloc principal del concert –la primera hora i mitja: catorze temes, des d'Esperit fins a Esbrina, després de la qual va fer el primer d'uns quants comiats– va incloure diversos temes nous, com ara El boig del telèfon, Sardana en un blues, La clau de girar el taller i La prova del nou, bona part dels quals ja eren ben coneguts pels puntiaddictes, que els han vist créixer en directe aquests últims anys. No hi van faltar algunes parades al passat, tant al llegat d'Umpah-Pah com al seu en solitari, des de Cor agre i l'energètica Subsidi per vell fins a una intensa i llarga recta final que va combinar moments més acústics i delicats (Escac i mat) amb aquelarres elèctrics com ara Jeu –com els Stooges de Funhouse amb el saxo–, per arribar a la brillant mirada al passat de Tocayo, que s'afegeix a Sí com a nou encert en castellà. La gran estrena de Puntí a Girona va acabar, com ja és habitual, amb la festiva La catximba i Sota una col, per culminar un altre concert inoblidable en què el cantant va tenir temps per a tot: per a l'amor i per a l'humor, per passejar-se entre el públic i fumar-se un cigarret com si estigués al seu taller, i fins i tot per fer al·lusions més o menys explícites a l'actualitat política i judicial: “Els motius sense judicis hi són, i de judicis sense motius encara n'hi ha més.”