Divertit i fresc

Si l'objectiu era disposar d'un espectacle molt aparent, divertit, fresc, amb una música que el públic surti cantant escales amunt i ben satisfet d'una peça amb un desplegament d'espai escènic i molta desinhibició, es pot dir que s'ha aconseguit. El TNC necessita artefactes d'aquesta magnitud per donar raó a la seva difícil Sala Gran. És molt més coherent el treball de Llàcer amb aquest Shakespeare que el de la temporada passada d'El somni d'una nit d'estiu, en què disposava d'una nòmina d'actors notable que es va desaprofitar perquè no va marcar un rumb clar.

Àngel Llàcer i Manu Guix s'han servit de tot el que han trobat per construir un espectacle aparentment grandiós però que també se sap riure de les limitacions (de les trampes que el teatre i el cinema utilitzen per transportar l'espectador). S'ha optat per rescatar peces d'anteriors escenografies (el fidel al TNC podrà jugar a detectar-les i relacionarles). La música sona pertot. I els actors, d'una generació jove i amb fam d'agradar, saben treure el màxim dels seus personatges arquetípics.

L'obra no demana que s'interrogui massa per les raons dramatúrgiques, ni per la bondat del bon Shakespeare. No se li demana, i potser és un flac favor. Però l'espectacle amable i divertit hi passa per sobre sense preocupar-se'n gaire. Llàcer es diverteix com ningú fent de director (i empenyent la càmera?) d'una teòrica pel·lícula que no se sap ben bé quina és. S'atreveix a manllevar la solució de Benedicte per apaivagar la ràbia de les dones. L'obra coincideix pocs dies amb l'Amor & Shakespeare al Poliorama, on també s'usa el Molt soroll... per bastir l'estructura còmica. Cal fer comparacions? Llàcer i Guix no ho busquen, se n'escapoleixen fent una proposta que va més enllà de la interpretació sublim. Es busca el joc i el petard (més o menys explícit). El públic riu, comenta i recull cors de terra quan torna cap a casa. Tots contents. Però potser la mirada estripa la controvèrsia de Shakespeare.