El curs (3)

Una nova lliçó del curs Com ser un bon escriptor. Aquesta es diu Posa't un repte i reconec que, d'entrada, em molesta una mica, ja que posa en dubte els meus valors d'autor polidisciplinari i multitasca. Diu que si tots els meus projectes d'escriptura són semblants el que s'ha de fer és intentar estils diferents, imitant altres autors i combinant-los entre ells.

Aquesta pràctica cou, ja que d'entrada pressuposa (sense coneixement de causa) que jo no sóc un escriptor versàtil, polifacètic i amb capacitat per saltar de la poesia metafísica a la narrativa neoromàntica passant per l'assaig metapolític amb gran precisió i efectivitat, i això fa mal. Però bé, accepto aquest (innecessari) bany d'humilitat i em decideixo a fer la pràctica corresponent tal i com se'm demana, sense dir aquest sonet és meu.

El primer que haig de fer és escollir autors per copiar. Em decanto per una aposta segura, el Quim Monzó. Un crac i, per cert, ara que hi penso, Catalunya deu ser l'únic lloc del món on els escriptors que menys escriuen són els que més èxit tenen. El Monzó i el Pàmies cada dia fan els llibres més petits i cada dia triomfen més. M'apunto aquesta consideració per quan sigui un autor d'èxit i m'encarreguin articles d'opinió.

Escullo el Mil cretins i l'obro a l'atzar. “Les coses havien d'anar d'una altra manera. Ell havia de besar-la i ella havia de despertar-se. Ja fa un quart d'hora que ho intenta i els llavis de tots dos han anat inflant-se, de tan ardents com són els petons. Ara descorda la brusa de la noia i li contempla els pits: rodons, turgents, perfectes.” Un altre autor. Posats a copiar m'apunto als que triomfen. Carlos Ruiz Zafón. El juego del ángel. És en castellà però així, encara que la lliçó no ho demani, demostro que sóc poliglota.

“Había cuatro notas necrológicas dedicadas a Marlasca. Una de su família, otra del bufete de abogados, otra del col·legio de letrados de Barcelona y la última de la asociación cultural del Ateneo Barcelonés.

–Es lo que tiene ser rico. Se muere uno cinco o seis veces– apuntó don Basilio.”

I, ja posats, una mica de J.V. Foix, que sempre va bé. Un bon poeta dóna llustre.

“El casalot del pirata / És un ample girasol. / És quan plou que ballo sol / Vestit d'algues, or i escata.”

Una vegada feta la tria i seguint les instruccions del curs el que s'ha fer és aprendre a copiar bé i sense que es noti.

“Les coses havien d'anar d'una altra manera. Ell havia de recitar-li un poema i ella havia de despertar-se. Ja fa un quart d'hora que ho intenta i els llavis de tots dos han anat inflant-se, de tan ardents com són els versos: El casalot del pirata / És un ample girasol. / És quan plou que ballo sol / Vestit d'algues, or i escata.

Ara descorda la brusa de la noia i li contempla les cuatro notas necrológicas dedicades a Marlasca. Una de su família, otra del bufete de abogados, otra del col·legio de letrados de Barcelona y la última de la asociación cultural del Ateneo Barcelonés

–Es lo que tiene ser rico. Se muere uno cinco o seis veces– apuntó don Mariano.”

M'ha quedat perfecte, no es reconeix l'original i té potència narrativa. Em posen un 10, segur!