Minimalisme barroc

Marc Recha explica que tot va començar en els trajectes en cotxe cap a l'escola del seu fill. L'anunci publicitari d'una benzinera suggeria la imatge d'un gegant i a partir d'aquí la imaginació s'encarregava d'elaborar un conte amb el gegant com a protagonista, una cova misteriosa, una aranya verinosa i altres figures mitològiques sorgides de la seva imaginació. El conte era com un relat de les mil i una nits que es bifurcava, es modificava, s'expandia i es transformava.

Un dia perfecte per volar podria considerar-se com la filmació d'un conte explicat. Funciona com una pel·lícula fantàstica –gairebé una faula de Hisao Miyazaki– explicada per un excel·lent rapsoda, l'actor Sergi López, que recupera l'habilitat expressiva demostrada en els seus treballs teatrals com Non Solum.

Marc Recha ha rodat Un dia perfecte per volar després d'uns quants anys de silenci i davant del desig de fer una obra necessària i sentida. Aquest fet converteix la pel·lícula en una mena de compendi de la filmografia anterior del cineasta i, al mateix temps, en una obra que va cap a noves vies. Recha es mostra de nou com un gran paisatgista. La relació dels dos personatges no pot entendre's sense la força de la natura, la qual acaba adquirint gràcies a la força del conte una veritable dimensió animista. El relat fantàstic sembla que sigui una extensió de la història del peix gat que ja travessava la poètica de Dies d'agost. De nou, Recha sap moure's entre el gust pel que és real i la força del misteri d'aquesta realitat. A mesura que el relat del pare es complica sorgeix el misteri. Com a Pau i el seu germà hi ha alguna cosa fantasmagòrica que marca una absència i porta el relat cap a la revelació del misteri.

L'aposta de Marc Recha podria formar part d'un model de cinema minimalista disposat a deixar-ho tot en la mínima expressió a partir del despullament de l'escena i el buidatge progressiu de tot possible efecte. Només tenim dos actors –un pare i un nen– i un paisatge –les costes del Garraf–. La gràcia de l'aposta és que mentre es du a terme l'operació de buidatge progressiu de tots els elements de la representació hi ha alguna cosa que converteix Un dia perfecte per volar en una aposta barroca. Allò que la posada en escena buida de forma prodigiosa acaba sent emplenat per la força expressiva de la paraula i pel desig de fer esclatar un portentós univers imaginari. El resultat final és una obra delicada i sensible. Un document sobre la relació de paternitat que acaba transformant-se en el conte de tots els contes possibles.