POP-rock
G. VIDAL
Les il·lusions que no hem de perdre
Dos anys i mig després d'un disc realment imponent, Farrera Can-sons D.O., la sabadellenca Bikimel, àlies de Vicky de Clascà, torna amb Morir d'un llamp, un tercer treball que deu el títol al primer vers d'El borni, poema de Joan Vinyoli, i que va començar a rodar en directe el mes passat al Mercat de Música Viva de Vic. “Si amb Farrera [un disc compost durant una estada de trenta dies en una residència de treball per a artistes d'un petit poble del Pallars Sobirà] vaig disfrutar de totes les etapes de producció d'un disc, a Morir d'un llamp he anat a buscar les cançons i he procurat arreglar-les amb el millor vestit”, diu la cantautora, per a qui Nen del bosc, tema estel·lar del seu disc anterior, va significar tot un punt d'inflexió a l'hora d'escriure noves cançons.
Amb producció dels dos guitarristes de la banda, Lucas Suárez i David Soler (capficat, aquest, a dur la cantant pels camins transitats per Robert Plant i Alison Krauss en el disc Raising sand), Bikimel plasma “la voluntat d'agafar-se la vida en positiu” en un repertori tan carregat d'emocions com, en ella, és habitual. “Les cançons parlen totes de vincles emocionals, siguin d'amor, amistat o professionals”, confessa Bikimel, per a qui la creença aquella que assegura que les millors cançons no surten pas de la felicitat sinó del turment és tota una fal·làcia. “L'optimisme és molt bo per compondre, com també ho és per enfocar la vida. Més que la felicitat, el que ben segur no ajuda a fer bones cançons és la comoditat. Si ens quedéssim sempre en un mateix punt, les idees s'aturarien.”
Morir d'un llamp té un primer single, Infla les veles, amb el qual Bikimel volia “marcar la pulsió del cor, com un d'aquells temes de Bruce Springsteen”, una desconcertant versió en italià de L'home del carrer, de Pi de la Serra (“és una cançó que té un punt macarra infal·lible”), i una adaptació del citat poema vinyolià, amb ella al piano (el toca en una altra cançó: El joc dels disbarats), i amb la qual ens fa pensar que, més enllà de Bonnie Raitt, Janis Joplin i Sheryl Crow, l'univers de Bikimel té també punts de connexió amb cantautores barroques com ara Tori Amos i Kate Bush. “Morir d'un llamp és el que vull, no pas al llit, ans a ple bosc, entre les bèsties”, canta Bikimel a El borni. “D'aquest poema de Vinyoli, més que les paraules, em va captivar la màgia. Allò que no s'escolta o no es pot tocar. Vaig posar-me amb molts poemes de Vinyoli, però d'aquest se'n va fer de seguida una cançó.”
Més cançons. 37, amb aquells aires country-rock que li escauen tan bé, Bikimel evoca aquell “primer petó que fa aquest món millor”. “És un disc, en certa manera, molt adolescent”, admet. “Parla d'il·lusions que no hem de perdre mai. Si no tornem a confiar en coses com aquell primer petó... estem perduts.”
Bikimel, però, ja fa temps que ha deixat enrere l'adolescència, com ho constata el fet que els seus tres discos –el primer, Stat Jònic, és del 2010– els ha fet superada la trentena. “La meva consciència i el meu ego no estan tranquils, ja que quan tenia 20 o 25 anys també feia cançons i, per aquelles circumstàncies de la vida, no van acabar en cap disc. Al mateix temps, però, m'ha permès començar a publicar discos amb un llenguatge líric més treballat.