Pintura en un sospir

Quin lloc ocupa l'art en les nostres vides? Quin és l'espai tant físic com mental que li dediquem? En una època d'acceleració i de fragmentació, sembla que l'art s'hagi d'encabir amb calçador en el dia a dia. Aquesta, entre d'altres, és la reflexió que l'artista Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) fa en la seva última exposició, a la galeria Joan Prats de Barcelona, en què comprimeix en poc menys de tres segons les 52 pintures del llegat de Cambó dipositat al MNAC.

Es tracta d'una exposició minimalista i alhora sorprenent en què, d'entrada, el que més crida l'atenció és el gran projector de cinema de 35 mm que, dins la gran sala de la galeria, dispara a una gran velocitat i enmig de la foscor les obres de Cambó, amb un resultat tan breu com lluminós. Goya, Tintoretto, Fragonard, Tiepolo, Rubens... passen en un sospir. És més llarg el temps que l'espectador ha d'esperar perquè la pel·lícula torni a ser projectada que el de la projecció mateixa. “Les obres apilades o emeses a una gran velocitat generen un flux que acaba sent una obra nova. Finalment, cadascuna de les pintures acaba sent com un pigment de l'obra resultant”, explica Perejaume.

312 síl·labes en un segon

Aquest tipus de compressions i condensacions (parafrasejant el títol de la mostra) són ja habituals en l'obra de Perejaume, sens dubte un dels artistes de referència del panorama artístic català actual. En la seva exposició a la Pedrera de l'any 2011, ja va mostrar algunes peces en què concentrava sons de peces musicals. Ho va fer també l'any passat a Santiago de Compostel·la, quan 312 persones van pronunciar en un segon i a la vegada cadascuna de les síl·labes del Càntic de sant Francesc d'Assís.

Aquests “apilaments”, com a ell mateix li agrada definir-los, amaguen un qüestionament sobre l'espai, el lloc i el temps de l'art i sobre la seva mateixa preservació: “En cada cosa i en cada obra d'art, hi ha inscrita la seva pròpia desaparició. Però és clar que les obres d'art sobreviuen gràcies a la nostra presència, nosaltres les nodrim i els donem vida. Hi tenim una relació molt animista.”

Si el llegat de Cambó és emblemàtic, també ho és per al cinema català el film El ball de l'Espolsada, del 1902, rodat a Cardedeu i considerat un dels més antics de Catalunya. Perejaume ha condensat en una sola imatge els 140 fotogrames de la pel·lícula, una imatge en què sembla que no hi ha res i que exposa il·luminada amb uns focus potents. Al principi de la mostra, una reflexió sobre les obres d'art que demana que se'ls faci lloc, de tantes que n'hi ha arreu. És com si, comprimint-les, Perejaume hagués fet una mica més de lloc a totes aquestes obres.

Una obra en paper, al principi de l'exposició, juga amb les expressions “fer lloc” i “fer nosa”, una “dualitat” que Perejaume aplica a l'espai de les obres d'art. “Fer lloc, d'altra banda, implica en si mateix una dualitat. Generes lloc del no-res, fabriques lloc però també per desocupar-lo”, assegura.

En la velocitat en què s'expressa una obra “comprimida” de Perejaume, hi ha també una mena de toc d'atenció al temps que necessita l'art per ser realitzat, per ser vist i per ser digerit. En un món saturat d'imatges, que sovint apareixen i desapareixen davant dels nostres ulls amb una celeritat vertiginosa, el temps que requereix l'art pot semblar una benedicció. “Aquesta velocitat amb què vivim genera superficialitat. En això, tothom hi està d'acord –diu l'artista–. Fa molt de temps que ens en lamentem, però no sembla ara per ara que ens fem enrere, ningú no fa res i cada cop la cosa va a més.”

Perejaume lamenta també que la majoria de museus i galeries d'art del país tinguin tan pocs visitants locals, cosa que, constata, no passa en altres llocs. “La mandra dels catalans a l'hora d'anar a veure museus és descomunal. A part dels professionals de l'art i els turistes, no hi ha l'hàbit d'anar a veure museus. I això em fa plantejar si realment val la pena fer tot el que estem fent. Caldria també un acte de franquesa per part dels museus i aleshores ens podríem plantejar d'una vegada què cal fer.” Sortosament, per ell, que combina l'art amb l'escriptura, “els llibres, en canvi, encara no han perdut l'aura”.