Àngela Molina. situació crítica
Jaume Vidal
“El successor de Tàpies és en un museu a Madrid”
Té sentit la crítica d'art avui?
Avui la crítica d'art es produeix massivament i massivament s'ignora. Però encara té un paper important en el mercat del coneixement, això és en els museus, en el món acadèmic. Jo crec que la crítica és un gènere literari i una disciplina d'alt risc. Creem valor simbòlic, per això necessitem ser impetuosos, tenir una veu més forta, més teòrica.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Els crítics ens enfrontem a un entorn artístic enormement plural i a una indústria cultural potentíssima on tothom està connectat. Això fa que el crític independent estigui aïllat, moltes vegades acaba per fer-se enemic de tots –el sistema– quan no acaba adaptant-se ràpidament a la situació. És llavors quan apareix el crític que també exerceix de comissari, d'artista, fins i tot de polític... La majoria de les vegades sorgeixen els conflictes d'interessos. La crítica s'ha balcanitzat.
Quin és el seu museu preferit?
La Fundación-Museo Jorge Oteiza, a Alzuza (Navarra). I en una escala més gran, el Reina Sofía
En quin no entraria mai?
No tinc manies, de tots en trec alguna lliçó. A Màlaga –i ho dic amb tristesa perquè la meva família és d'allà– es concentra el pitjor de cada casa: el CACMA, com a museu d'art contemporani, i la franquícia del Pompidou.
Tàpies té successor?
Em molesta veure l'art com una cosa mistificadora i patriarcal, així que surto per la tangent i dic que el millor successor de Tàpies dirigeix avui a Madrid el museu més important, després del Pompidou, d'art modern i contemporani d'Europa.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
Ens costa molt desmitificar els grans artistes. No hi ha hagut historiadors que s'involucressin en un procés de dessublimació enfront de l'homogeneïtzació de noms i estils. Hem entrat perillosament en el que Guy Debord va anomenar “l'espectacle integrat” i nosaltres som espectadors passius. Potser sigui aquest el projecte de les noves generacions d'historiadors i crítics culturals: penetrar en aquest espectacle per dinamitar i abordar noves reconfiguracions de la història.
Per quins artistes aposta?
M'interessen els treballs on predomina el lingüístic i també els nous formats, pensar com el desenvolupament tecnològic posa artistes enfront de problemes que no ens podíem imaginar abans i com aquests, en uns moments polítics m'atreviria a dir totalitzadors, busquen amb les obres el conflicte i el desacord.
Realment li interessa l'art al públic català?
No hi ha un sol públic, n'hi ha molts i tots amb demandes i interessos diferents.
Som un poble artísticament madur?
No. És cert que hi ha més galeries, artistes i museus. Però la seva funció social, que abans pertanyia a l'esfera de l'educació pública i la universitat, és ara totalment difusa. Vivim en un ambient d'amnèsia cultural.
Els polítics es creuen l'art català?
El neoliberalisme ho ha fetitxitzat tot, fins i tot el mercat. Hem estat governats per polítics que han estat al servei de la ideologia de les finances i han utilitzat no només l'art, la cultura en general, per legitimar-se sense importar-los les persones. Prenent un exemple, Anna Agustí, experta en Tàpies, autora del seu catàleg raonat i gran persona, acaba de morir. No he sentit cap polític parlar d'aquesta pèrdua.
Vivim un moment d'amnèsia cultural
