Un puzle de sensacions

Pilar Burgués és una bibliotecària andorrana enamorada del seu ofici, que per circumstàncies de la vida ha hagut de deixar a causa d'una invalidesa total fruit d'una malaltia crònica, la diabetis, diagnosticada a 13 anys i accentuada cap als 40: “La vista arruïnada per la retinopatia que el làser combat com pot, les artèries minvades per les calcificacions, l'infart de cor, la insuficiència renal, l'hemodiàlisi...” Quinze anys llargs de malaltia, d'hospitals, de trasplantaments, reflectits en trenta-quatre textos breus, autobiogràfics i escrits en una prosa que sovint ratlla la poesia i que són la seva fugida endavant, la seva teràpia. Es tracta de veritables flaixos, pensaments diversos en què la malaltia i les conseqüències que se'n deriven tenen un pes preponderant, com no podia ser d'altra manera, però que també contenen tot allò que l'ajuda a viure, que li fa veure la vida amb ganes de tirar endavant, malgrat tot i malgrat aquells moments de desànim en què s'arriben a insinuar les ganes que tot s'acabi: “Vull fondre'm com una presa de xocolata al sol i desaparèixer de quatre llepades llamineres.” I allò que l'ajuda a viure és la quotidianitat més absoluta, els petits moments que la convencen que la vida té sentit: les visites dels amics i familiars a l'hospital (“la presó blanca”, “l'exili blanc”, a l'obra), el vermut del diumenge a la plaça, el gos fidel que no la desempara, les sortides escadusseres a Arans, a Santalecina..., i els somnis, gairebé sempre impossibles, desigs que només es poden fer realitat en el món oníric. I sobretot la presència constant del company que sempre té al costat, que sempre té a punt una carícia o una picada d'ullet còmplice. Un company de qui de bon primer només sabem que es diu Joan i que de mica en mica anem associant amb l'escriptor Joan Peruga, l'autor, entre d'altres, de la novel·la El museu de l'elefant. Malgrat la duresa de molts dels moments, malgrat la sinceritat de l'autora, l'obra traspua vitalitat, optimisme, ganes de viure. La Pilar ho nega: “Clavada al llit, amb els peus tallats, no desitjo ser una heroïna coratjosa; no sóc forta, valenta ni admirable.” Perquè “sovint l'intent per fer normal la loteria que t'ha tocat a la vida es confon amb la valentia.”

Vull insistir en la riquesa de la prosa, de la llengua, d'un estil sintètic, amb tocs d'humor d'allò més escaients, i fins i tot amb una certa intriga que se sol resoldre al final del flaix o en un de posterior. No vull acabar sense dedicar quatre ratlles a les il·lustracions de la Berta Oromí, un conjunt de deu aquarel·les i un collage en tinta, d'una gran delicadesa i força alhora, que mostren la flor d'una planta, el lletsó o dent de lleó, que l'artista ha identificat amb la protagonista. Me n'he preguntat el perquè i només he pogut apuntar, amb la inseguretat que dóna la interpretació subjectiva, que la dent de lleó té una flor efímera, però és tossuda i arrela als llocs més impensats, i a més a més té una metamorfosi d'allò més espectacular, vital i enjogassada, ja que les seves llavors esdevenen els àngels bufadors que tant agraden a la canalla de bufar tot demanant-los un desig. Si us dic el meu, en aquest moment, és que no us perdeu Flaixos de llum blanca, una obra que converteix els pensaments i les vivències en pura matèria literària.