Dues vides, un sol destí

La Red de Teatros Alternativos és una xarxa que té 20 anys d'història. Dilluns passat admetia amb una generosa sinceritat que se senten en un moment de declivi, de crisi, després que els últims quatre anys hagin aconseguit superar la supervivència. Ara, a la crisi per aconseguir els recursos, s'hi suma la de fer-se vàlids i necessaris al sector teatral. Per una altra banda, tot just fa un any que ha nascut un col·lectiu de companyies de teatre independent a Barcelona. A les reunions assembleàries que organitzen periòdicament hi ha molta efervescència i, fins i tot (també confessaven dilluns) algunes veus en què veien les sales alternatives com una de les causes de la seva precarització. El congrés de la Red de Teatros Alternativos, que aquesta setmana ha congregat representants de la quarantena de sales alternatives de tot l'Estat espanyol a la Nau Ivanow, va establir les bases per descobrir que, en realitat, no són contrincants, sinó còmplices: són dues vies que corren la mateixa sort, paral·leles, i que cerquen una estació: el públic. El comboi que transita per aquesta via són les obres de teatre, que busquen un difícil equilibri entre el compromís de mantenir una línia dramatúrgica i de llenguatge i la necessitat de plantejar aquelles preguntes que al públic li agradaria formular-se. Són dos col·lectius i un únic destí. Dilluns van entendre que el títol de western ja no implicava un duel a vida o mort, sinó un viatge conjunt per dotar de sentit les sales i de recursos per fer bo l'aparador de les companyies.

Què és el que demanen les companyies a les sales? Un cop comprovat que, en general, els recursos que reben de l'administració només poden ajudar a la sostenibilitat de l'equipament i que els diners que poden destinar a programació són per a companyies de fora del seu territori (l'Inaem impulsa el viatge de companyies fora de les seves comunitats autònomes), busquen algun tipus d'implicació per fer més atractiva la seva temporada. Laia Alsina (de la Cia. La Reial) proposava que les línies de programació fossin temàtiques, que guardessin una mínima unitat per donar al públic garanties que el conflicte que s'aborda li interessarà. Posava d'exemple el festival Festus, de Torelló, que els van contractar amb el Carroussel (Grec, 2015) perquè lligava al concepte de la mobilitat.

Les sales es veuen forçades a la multiprogramació perquè l'administració els demana tenir l'espai obert al màxim i que el nombre d'espectadors sigui rellevant. Així, es fa difícil el treball de creació més arriscat. Però no hi volen renunciar, tampoc. Per això agafa força la idea que les sales ofereixin espais de residència per a la producció de muntatges. O per poder facilitar residències d'investigació. És el cas de la Nau Ivanow, que ha enfortit la seva política a les residències i ha renunciat, en part, a fer una àmplia programació. També El Cicló del Tantarantana persegueix la fórmula de construir un imaginari comú amb les companyies. Els ofereix un viatge en algun dels dos espais. Són moments de gran intensitat per a l'experimentació (l'Àtic del Tantarantana és un espai no convencional) i també per atraure els espectadors fidels (els Baixos del Tantarantana segueixen tenint un pati de butaques nombrós). L'objectiu segueix sent el públic. Ni sales, que esperen despertar-se d'aquesta cançó de l'enfadós, ni les companyies (que ja han après a cooperar entre elles i a desitjar l'èxit del veí perquè, es pot convertir en nou públic per als seus muntatges) tenen prou energia per treballar les accions que converteixin l'actuació en una experiència i que facin altaveu per garantir que el públic transiti i arreli complicitat amb tots plegats. L'ecosistema del teatre necessita la crítica, que, positiva, aporti context entre la programació d'una mateixa sala i també entre les sales. Aquelles vies, que semblaven dur el comboi a un final de línia tràgic, han de portar-lo al teatre cooperatiu que és compromès des de les mateixes entranyes de la producció.