cultura

La petjada catalana

Eduard Vallès explora en un volum doble, editat per Enciclopèdia Catalana, la intensa i fonamental relació de Picasso amb Catalunya i la seva cultura

Un dels actes més multitudinaris a la Barcelona de principis del segle XX va ser l'enterrament de Jacint Verdaguer el 1902. Els joves artistes i escriptors que aleshores freqüentaven la cafeteria d'Els Quatre Gats, els més bohemis i modernistes de la colla, veneraven l'heterodox capellà poeta perquè “empatitzaven amb ell” i es van sentir profundament consternats per la seva mort. Un grup d'aquests joves –Jaume Sabartés, Àngel Fernández de Soto, Josep Rocarol i Pablo Picasso– van peregrinar a Vil·la Joana per veure sortir el fèretre i li van tirar per sobre “flors boscanes”, segons recordava Rocarol. Picasso també va ser a la capella ardent que es va muntar al Saló de Cent de l'ajuntament i és possible que ajudés a sufragar la corona de flors que Els Quatre Gats va dedicar al poeta.

La participació activa de Picasso en l'homenatge a Verdaguer és una prova més de la integració del jove artista en la vida cultural barcelonina. És un dels episodis que l'expert en Picasso i exconservador del museu barceloní del pintor Eduard Vallès descriu en el seu estudi Picasso i el món literari català, 1887-1904, que conforma un dels dos volums de la publicació Picasso. Obra catalana, que acaba d'editar Enciclopèdia Catalana.

Aquesta obra de luxe, amb un tiratge limitat a 1.500 exemplars i només de venda directa, reuneix en el seu primer volum una selecció exhaustiva i antològica de l'obra catalana de Picasso, des del seus primers anys acadèmics fins al 1917, que va ser l'any de la seva darrera gran estada a Barcelona acompanyant els Ballets Russos i portant a conèixer a la família la seva esposa Olga Koklova. Com la defineix l'editor Francesc Boada, “l'obra és com una exposició enquadernada sobre la relació de Picasso amb Catalunya”.

Exposició impossible

Una exposició que amb quadres reals no s'ha fet mai –llevat d'una més petita sobre els paisatges picassians de Barcelona que Claustra Rafart va comissariar l'any passat al Museu Picasso– i que probablement no es farà mai “perquè amb tantes obres mestres plegades costaria massa diners i perquè la majoria de museus no les presten gairebé mai”, diu Vallès. “Tenim l'època blava, l'època rosa, el cubisme..., les assegurances de les obres d'aquest moment són altíssimes”, hi afegeix l'autor de l'obra. Des que Palau i Fabre va publicar el 1966 el llibre Picasso a Catalunya, no s'havia publicat cap llibre específic sobre aquest tema, fonamental per entendre tot Picasso, ja que el que l'artista va aprendre i captar aquí “va anar prenent cos i es va desenvolupar en tota la seva obra posterior”.

L'autor explica que en els anys catalans de Picasso hi ha dos blocs: “D'una banda, els anys de formació, incloent-hi les obres acadèmiques, que són considerades menors però són crucials per entendre l'obra picassiana. En aquest bloc tenim ni més ni menys que les obres vinculades al modernisme i l'època blava. El segon bloc, a partir de 1904, se centra en les estades de Picasso a Gósol, Horta de Sant Joan, Cadaqués i Ceret. Aquestes campanyes d'estiu són molt importants perquè suposen punts d'inflexió i en aquestes va cremant etapes. Per exemple, les obres d'Horta són icòniques de l'art universal i allà comença el cubisme geomètric. A Cadaqués assoleix el màxim d'abstracció, la qual abandona immediatament i a la qual no tornarà mai més.”

El segon volum de l'obra, d'altra banda, és un nou estudi sobre la relació de Picasso amb els escriptors, crítics d'art i publicacions catalans en el període entre el 1897 i el 1904.

Simpàtic i talentós

És una investigació que posa de manifest la tendència del precoç Picasso a envoltar-se d'intel·lectuals. L'artista es va endinsar molt ràpidament en l'ambient cultural de la ciutat i més tenint en compte que provenia d'una família andalusa, i això “en aquells temps encara era un estigma”. Però el jove Picasso tenia grans habilitats socials i un gran talent. “La seva simpatia i el fet que era capaç de dibuixar i pintar amb gran precisió i velocitat li obrien portes. Tothom s'adonava que el seu talent era extraordinari”, afirma Vallès.

Ho van fer “patums”, com ara Santiago Rusiñol, de qui Picasso va fer 22 retrats, però també Miquel Utrillo, que li va dedicar la seva primera crítica d'art important a Pèl & Ploma. Picasso també va conèixer un aleshores desconegut i joveníssim Josep M. Folch i Torres.

En la investigació de Vallès, però, desfilen amics modernistes de Picasso no tan coneguts. El seu primer amic modernista hauria estat Hortensi Güell, del grup de Reus, per
exemple, o el nietzschià Pompeu Gener.

O Frederic Pujulà i Vallès (1877-1963), introductor de l'esperanto a Catalunya, crític d'art i autor de la primera novel·la de ciència-ficció en català, Homes artificials (1912). Pujulà apareix en una obra de Picasso vestit de gautxo, peça que fins ara es pensava que era un cartell publicitari per a una obra de putxinel·lis a Els Quatre Gats que es deia Dramas criollos. Però Vallès ha descobert que mai hi va haver un espectacle de putxinel·lis amb aquell nom. Va ser en un local de la Gran Via on es va representar un espectacle de gautxos. Pujulà i un jove Eugeni d'Ors, en broma, van voler emular aquell xou amb trabucs i tot, a Els Quatre Gats, i aquest és el moment que Picasso va reflectir en el seu retrat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.