CRÍTICA
jORDI BORDES
Un Mamet amb poc ‘punch'
Aaquest Mamet li falta un punt de punch, no interpel·la l'espectador (que, de fet, és prou passiu contemplant una acció que combina els dos elements en litigi: l'espectacle i el debat). Potser és perquè el debat és molt de la costa est dels Estats Units, però aquesta discussió sobre si és millor fer la pel·lícula que el públic vol o la que el públic necessita deixa la platea bastant freda. Hi ha ganes de riure de les excentricitats d'aquests dos productors que han vist endurir la seva sensibilitat a base de fracassos benintencionats i d'èxits intranscendents. De què serveix fer una pel·lícula interessant si no la va a veure ningú? La resposta de Julio Manrique, David Selvas i Mireia Aixalà és el film final: accepten el joc del públic però hi posen un secundari plantejant què passaria si hi hagués un cataclisme nuclear (una trama dins de l'espectacle de l'altre).
Julio Manrique és un ferm defensor de la dramatúrgia contemporània nord-americana. Ho és per Mamet (Els boscos, American buffalo) o Neil LaBute (La forma de les coses, Coses que dèiem avui). També ha afrontat direccions de britànics com Mark Ravenhill (Product), David Greig (L'arquitecte), Patrick Marber (La partida). Són mons pròxims, que més o menys juguen a l'arquetip i que generen una certa intriga. Amb més o menys comèdia, revelen un món prou amoral, ple de vicis, d'abusos, de soledats d'homes de mitjana edat (fregant els 40). En aquest nou text de Mamet, l'espai remet a Coses que dèiem avui: un gran finestral que il·lustra escenes ben diferents. Però si a l'anterior n'hi havia prou amb una pausa per entendre que eren històries inconnexes, aquí s'han volgut servir d'una cortina en forma de pantalla per anul·lar l'oficina del productor executiu. És innecessari, tot i que sí que són suggeridores les filmacions que s'hi projecten i l'espai sonor que remet als 80 d'un pop intranscendent per a una societat ja desenganyada de tot. Els actors defensen bé el paper, sovint des de l'arquetip però mirant de dotar-lo d'una humanitat (encara que pugui semblar revulsiva moralment). Potser hi ha una violència massa primària. Potser és la manera de discutir-se d'aquests col·legues i envejosos productors de carrera. Però sembla que el cinisme seria una solució més neta i igualment eficaç per trasbalsar l'altre.