Victòria Combalia. situació crítica
montse frisach
“Al nostre país la cultura i l'art es menyspreen”
Té sentit la crítica d'art avui?
La crítica d'art té tant sentit ara com abans. És una disciplina feta de coneixement històric, emoció, raonament i intuïció. El resultat és donar una opinió fonamentada de les obres d'art. La crítica pot ser divulgadora, fent d'intermediària entre la creació artística i l'espectador, o investigadora, assagística. El problema és que avui en dia hem perdut influència i prestigi social.
S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?
Això és el que ara es diu, però al meu parer l'art proposa una visió subjectiva del món i de l'home, mentre que el crític pot ser creatiu en el seu estil literari, però el seu propòsit és ben diferent al de l'artista. Ara hi ha curators que es prenen per artistes però de fet fan discursos teòrics exemplificats amb obres d'art. Una altra cosa és l'ull: crec que els artistes moltes vegades tenen molt més ull que els crítics.
Quin és el seu museu preferit?
Dins dels meus museus preferits hi ha la Menil Collection de Houston, la National Gallery de Londres i el Centre Pompidou de París.
En quin no entraria mai?
En principi tot m'interessa però constato que entro molt poc al nou Museu del Disseny, lleig i de museografia molt millorable, i a la Fundació Miró, la programació de la qual podria tenir una mica més d'imaginació i originalitat, exceptuant les exposicions sobre Miró, que sempre han estat correctes. I l'actual, Miró i l'objecte, m'ha semblat molt bona.
Tàpies té successor?
Tàpies no té un successor pel que fa a la qualitat però hi ha molts artistes influïts per ell. Els que utilitzen materials no nobles tenen un deute amb ell.
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
La crítica ha d'arriscar-se, descobrir noms, despertar la curiositat pels artistes secundaris o poc coneguts, estudiar-los i difondre'ls. Els museus s'haurien d'arriscar més i els col·leccionistes, òbviament. Ells són els que no tenen pressions externes i a Catalunya les col·leccions privades solen ser bastant previsibles.
Per quins artistes aposta?
Vaig apostar pels conceptuals catalans a principis dels setanta; també per Frederic Amat, Zush (ara Evru), Carmen Calvo… des dels setanta; per Eulàlia Valldosera el 1991, per Sean Scully el 1993, per Sarah Lucas el 2001… Així que crec que no vaig anar gaire errada…
Realment li interessa l'art al públic català?
Al públic català li interessa poc l'art per falta d'educació des de la infància i perquè la cultura i l'art es menyspreen al nostre país (i a Espanya en general). Però quan una exposició és molt bona, la gent sol demostrar interès.
Som un poble artísticament madur?
Som un poble artísticament molt immadur; el públic no té opinió pròpia; passem del desinterès més absolut al mimetisme ingenu de tot el que proposa el mercat o els poders fàctics forans. Per exemple, hem passat gairebé una dècada on no es veia pintura, mentre que a la resta del món era una opció més.
Els polítics es creuen l'art català?
Els polítics no aprecien la cultura. Només quan algú és ja molt vell o es mor es recorden dels artistes i escriptors i els atorguen medalles. Hi ha una falta de respecte cap als creadors i intel·lectuals, a no ser que siguin servils amb el poder. El parèntesi de Pasqual Maragall (com a alcalde de Barcelona entre 1982 i 1997) va ser una excepció, que molts enyorem.
Els museus s'haurien d'arriscar més i els col·leccio-
nistes, òbviament”