Sense elles

Segur que deveu haver vist en alguna ocasió aquell imant de nevera que reprodueix la coneguda cita de Virginia Woolf “For most of history, Anonymous was a woman”, que traduïda al català seria “Durant la major part de la història, Anònim fou una dona.” Anònim no, anònima. Ni tan sols l'adjectiu s'ha utilitzat en femení. Aquesta és la història de les dones en tants àmbits de la vida, encara avui, la invisibilitat, la lluita per cobrar sous equivalents als dels seus col·legues masculins, per poder ser mares i no perdre pistonada a la feina. Per ser tractades simplement amb respecte. Per ser reconegudes com a protagonistes de la nostra història, de la Història. Per ser presents en la memòria col·lectiva.

Aquesta és la raó de ser de Només són dones, obra de teatre extraordinària, escrita per Carmen Domingo, dirigida amb sensibilitat i intel·ligència per Carme Portaceli i protagonitzada per immenses Miriam Iscla, Maika Makovsky (autora de la música original interpretada en directe) i Xaro Campo (en la funció que vaig veure substituïa la lesionada Sol Picó).

Basada en fets reals, l'obra narra les històries de cinc dones que van ser denigrades, humiliades i assassinades per la dictadura franquista. Dones que havien nascut i viscut en la primavera dels drets de la República, que havien anat a escola, que tenien dret a vot, a divorci, a disposar del propi cos, i que van acabar literalment i metafòricament ofegades per un sistema patriarcal basat en la denigració contínua de la dona i l'expulsió de l'espai públic que encara ressona gairebé un segle després.

Portaceli porta a escena històries cruentes en què l'assassinat és només l'etapa final d'un catàleg d'horrors del qual ningú a Espanya ha hagut de respondre: el robatori de fills, la tortura, la violació... En molts casos amb el paper actiu d'unes monges que, elles sí, eren tingudes en compte en l'engranatge de repressió franquista com a torturadores, lladres de nadons i assassines. Monges que, en una de les històries portades a escena, estaven tan obstinades a batejar una presonera republicana, que s'hi negava una vegada i una altra, que la van sotmetre a la brutal pressió psicològica de privar de menjar els fills i filles de les seves companyes si no acceptava sotmetre's a la pila baptismal. Aquesta presonera finalment es va suïcidar. Les monges van aprofitar l'hora d'agonia abans de morir per abocar-li l'aigua beneïda. L'horror vestit amb hàbit.

“L'única pena que em queda al cos, després de tot el que hem patit en aquesta vida, és morir sense que els joves sàpiguen el que hem lluitat per tenir una democràcia en aquest país”, va escriure una dona anònima. A ella, a Frederica Montseny, a Neus Català, a totes les mares, filles, companyes i lluitadores de les quals mai sabrem el nom però de les quals dones (i homes) de l'Espanya i Catalunya d'avui en som deutores,, dedico aquestes línies. Sense elles no hauria pogut escriure-les.