Commovedora Bartoli

Una sola ària del recital de Cecilia Bartoli justificava de sobres haver-la anat a sentir. L'ària de Farnace de l'òpera de Vivaldi del mateix nom, va commoure i al mateix temps va convèncer que no es pot cantar millor. La tristesa del personatge masculí, sovint interpretat per una contralt, davant del cadàver del seu fill, s'expressa en les paraules inicials de l'ària “Gèlida, en totes les venes m'hi sento escolar la sang...”. En contrast, l'emoció ens encenia el cor. La música de Vivaldi, tan descriptiva, ja abans del cant ens situava en un dur estat de desolació. La Bartoli va cantar exquisidament també altres àries del mateix compositor, entre elles Sol da te, mio dolce amore de l'Orlando Furioso i d'altres de Fancesco Araia i de Hermann Raupach, retrobades als arxius de Sant Petersburg. Eren de l'època en què tants compositors van residir a Rússia acollits per una cort culta. Va finalitzar la primera part amb dues àries de l'esmentat Raupach, una en rus, molt dolguda, “Vaig cap a la mort”, i una de lleugera, brillant i optimista, O placido il mare, en què defensa la inconstància com a virtut. Va cloure el recital amb la Nobil onda de l'Adelaide del gran Nicola Porpora, mestre de Haydn. Abans ens va delectar amb dues àries de Johann Adolf Hasse, nascut prop de Hamburg però que va cultivar l'òpera italiana a partir de la seva estada a Nàpols, per estudiar precisament amb Porpora i també amb Alessandro Scarlatti, i que, amb Domènec Terradellas, que signava les seves òperes com a Domenico Terradeglias, va iniciar el pas operístic del barroc al classicisme. Amb el fervor demostrat pel públic de Barcelona a cada visita de Bartoli, italianista militant dedicada a recuperar òperes oblidades, que assumeix i interpreta magistralment, ens mereixeríem que algun any ens oferís alguna bella ària d'Artaserse o de Sesostri del barceloní.

El director del Palau, Joan Oller, ens va avisar de la indisposició que sofria la cantant i va agrair-li que, malgrat tot, hagués volgut cantar. Efectivament una veu una mica nasal i una ornamentació de les àries molt ben feta però molt cenyida, sense la lluminositat habitual, ho van corroborar. Tot i això, els dots comunicatius van restar intactes i el caràcter de cada peça va quedar reflectit per la gran intèrpret, que va jugar, a vegades divertidament i amb gran sentit teatral, amb els solos de flauta, oboè i trompeta que dialogaven amb ella. A la fi del recital, amb la veu escalfada, es va prodigar plenament i va oferir un bis esplèndid amb La facile vittoria d'Agostino Steffani. El conjunt I Barocchisti, que va interpretar obres instrumentals de Vivaldi, Galuppi, Hasse i Araia, amb un director amatent, va acompanyar esplèndidament la cantant i entre les peces a orquestra sola, ens van sorprendre amb una marxa d'Altsesta de Raupach que la Bartoli va sortir a celebrar amb vel de núvia.