des del jardí
vicenç pagès jordà
Trobar la pròpia veu
EEl llibre es compon d'onze reportatges sobre els que Gomila i Salicrú consideren els millors músics catalans dels últims anys
La nostàlgia no és l'únic motor de l'escriptura, però deu ser un dels més freqüents. Putos himnes generacionals (Empúries), malgrat la contundència del títol, parteix d'una frase dels autors, Andreu Gomila i Marta Salicrú, director i cap de redacció de Time Out, respectivament: “El gran moment de la música de Barcelona ha acabat.”
El llibre es compon d'onze reportatges sobre els que ells consideren els millors músics catalans dels últims anys, escrits des de la credibilitat que dóna haver assistit a centenars de concerts i d'haver-hi parlat en més d'una ocasió.
El llibre permet moltes lectures. Jo no he pogut evitar fixar-me en la manera com els músics creixen, com es perfilen, com van definint la seva poètica a cada disc, com agafen consciència del que són i del que volen ser. Mishima, que són literaris ja des del nom, trien per al títol Ordre i aventura unes paraules que va escriure Jorge Luis Borges a propòsit d'un poema d'Apollinaire: “Toda aventura es norma venidera.” I, en efecte, l'ordre s'enriqueix amb les aventures individuals, siguin musicals, literàries o científiques.
En contraposició als poètics Antònia Font, Manel tenen clar que són narratius, però també que la lletra es desvincula de l'experiència: “Quan fas una cançó l'estilitzes fins al final perquè la cosa funcioni, és un gènere de ficció.” Pel que fa a Love of Lesbian, van passar de l'anglès al castellà per una evolució natural, al marge de les crítiques especialitzades, no sempre fiables. Com diu Santi Balmes, cantant i lletrista del grup, el problema de les bandes que comencen és “estar massa mimetitzades amb els grups que admiren. Les influències ja et sortiran, perquè n'estàs impregnat, però buscar-les conscientment és una cosa que em fa molta ràbia”.
Joan Colomo s'expressa en termes semblants, ja que per a ell el repte va ser acostumar-se a la seva veu, més enllà d'imitar altres cantants: “La gent amb qui gravava em proposava que cantés amb una veu més normal, no amb veu de nan emprenyat. Encara estic en aquest procés d'intentar cantar normal, a risc de semblar Sergio Dalma.” “No ho facis com un altre perquè és molt difícil que arribis a millorar-lo”, rebla Sílvia Pérez Cruz. I deixa anar la frase que hem sentit dir a molts crítics literaris i professors de literatura, només que ella ho diu en sentit literal: “El millor que pots fer és trobar la pròpia veu.”