El curs (4)

Emprenc una nova lliçó del curs Com ser un bon escriptor. Aquesta té tela: Intercanvia comentaris amb un grup d'escriptors que es doni suport. Es nota que el curs avança perquè aquesta és complicada. D'on trec jo un grup d'escriptors? Recordo que abans hi havia aquells de la generació del 98 i la del 27, però diria que ja no en queda cap en actiu. Després em ve a la memòria els Imparables, però crec recordar que més que intercanviar opinions van acabar intercanviant mastegots amb la competència en una Setmana del Llibre en Català d'aquelles de les Drassanes. I d'altres de més il·lustres com l'Ofèlia Dracs, els Germans Miranda o les Germanes Quintana, però em sembla que tots es van estimar més tirar per la pròpia personalitat que per les identitats col·lectives.

No se m'acut ningú! Busco a internet i trobo el Boletín mensual del Colegio Nuestra Señora del Pilar. Se suposa que hi escriuen cada mes, però no tinc clar que tots siguin escriptors.

Opto per la via directa i penjo un anunci a les xarxes socials. “Busco grup d'escriptors amb esperit generacional i voluntat renovadora per poder intercanviar opinions literàries”. Al cap d'una setmana aconsegueixo 4 “m'agrada”, 2 “m'encanta”, 1 “em diverteix” i un comentari que diu: “Tu ets un gilipolles”.

Sense que tingui res a veure amb la literatura (o sí) penjo la fotografia d'un plat de rigatoni amb salsa de ceps i pernil de Guijuelo i al moment tinc 450 “m'agrada”, 97 “m'encanta”, 26 “em diverteix” i 216 comentaris, 115 dels quals em demanen que els convidi a dinar. Decideixo fer-ho i els envio una invitació digital. Vénen tots i primer s'enfaden molt. Jo no sé cuinar (tots els meus esforços els tinc consagrats a l'art de la literatura) i he preparat uns macarrons amb mantega i formatge ratllat. Després resulta que hi ha de tot, funcionaris, un mecànic, dos estudiants de química, una mestressa de casa i fins i tot la secretària d'una empresa que fabrica boines, però cap escriptor. Ni tan sols un miserable poeta i mira que a Catalunya es compten amb els dits d'una mà els que no escriuen poesia. Doncs res. Tot un fracàs!

Opto per una solució dràstica i m'assec a la porta de l'Ateneu Barcelonès amb un cartell fet de cartró entre les cames: “Busco grup d'escriptors amb esperit generacional i voluntat renovadora per poder intercanviar opinions literàries”. Un periodista m'entrevista creient que faig una performance, tres senyores em donen un euro i un senyor, 50 cèntims. Un urbà em pregunta si tinc la llicència municipal i, finalment, surt una senyora molt amable que em diu que si no pago la matrícula de l'Escola de Lletres i em matriculo al curs corresponent no tinc dret a formar cap grup literari a la seva vorera.