Fracassar és una porqueria

Un encàrrec de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana em porta a entrevistar el poeta Joan Margarit a casa seva. És un gust recuperar aquella il·lusió d'anar a casa d'un escriptor i poder-hi parlar llargament, sense les presses de la mitja hora de rigor en un hotel quan toca promocionar llibre.

Abans les entrevistes se solien fer sempre així. Era, com diu la cançó, quan la mar era més blava, la ginesta feia olor i els diaris tenien espai generós per a la cultura en totes les seves disciplines.

Entre naps i cols, Margarit diu una frase que se'm queda gravada, no a la gravadora, que no acaba de funcionar, sinó, molt millor, al cervell. Em diu que això d'aprendre dels errors és una punyeta, que dels errors no s'aprèn. I m'agrada sobretot aquest fugir del topicasso i del consol fàcil. És cert: els errors són un incordi i el fracàs és una porqueria i a tots ens agradaria estalviar-nos-el i aprendre només dels èxits.

Darrerament, però, només faig que sentir el contrari, com si tots plegats ens haguéssim convertit en una comunitat Gestald. Què ens passa? Estem tan acomodaticis i remimats que se'ns estoven les neurones? El món de la creació és dur precisament perquè està marcat pels alts i baixos i no hi podem aplicar barems més propis de Wall Disney que de la realitat. Ja està bé de vendre discursos complaents.

L'altre dia, una nena plorava perquè li havien posat mala nota en uns deures. Farta, la seva mare, li va treure una foto dels refugiats. “Ells sí que tenen motius per plorar –li va dir–. I el pròxim cop, fes-ho bé.” Així de clar, punyeta.