cultura

Irina Mutt. situació crítica

maria palau

“Pot ser avantatjós que els polítics no es creguin l'art”

Té sentit la crítica d'art avui?

La crítica estil connoisseur del XIX visitant els salons i decidint què és art i què no, segurament ja no cal. Però la criticalitat és necessària, tant en art com en política, cultura i mitjans d'informació. Tot i això, es podria deixar de veure i practicar la crítica com una disciplina canònica de tall acadèmic i emesa sempre des d'espais legitimats. Hi ha tumblrs o blogs fets per gent que sovint no passa dels 26 anys amb una capacitat crítica cap al context, que no tenen res a envejar a les publicades en paper o mitjans oficials.

S'ha convertit el crític en artista i l'artista en crític?

Crec que un bon artista és sempre crític amb el que fa i amb el seu propi context. Potser des de la crítica costa més sortir dels espais de seguretat. Però seria ben interessant que la crítica apostés per altres formes i des d'altres posicions o veus.

Quin és el seu museu preferit? En quin no entraria mai?

Em costa molt escollir un sol museu sota la categoria de preferit. En aquells on no entraria mai, hi entro igualment, perquè que no t'agradin certes exposicions o espais d'art també és interessant i té el seu morbo. A Barcelona, m'interessen espais com ara Fireplace, El Palomar, Homessesion, Green Parrot i altres propostes que ni tenen espai físic o programació regular.

Tàpies té successor?

Tàpies és Tàpies, i ja ocupa un espai específic en la història de l'art, no ho veig tant com una necessitat fer un relleu concret. En aquest sentit, ¿seria possible carregar-se aquesta idea d'un successor de Tàpies i pensar, per exemple, en plurals o en femení? Pot tenir Tàpies successores?!

L'art català ha viscut massa dels grans noms?

L'art de les grans exposicions i mercats viu de grans noms en general. Estaria bé que la idea de grans noms fos obsoleta. Un dels problemes amb els grans noms, grans equipaments i tot el que es mesura en termes d'èxit és que respon a la mateixa equació del famós 1% d'una minoria molt i molt rica contra un 99% de gent precària. Els grans noms suposen un 1% del món de l'art versus una gran massa que treballa pràcticament gratis. Per fer coses interessants cal fer proves, desendreçar, prendre riscos, fins i tot equivocar-se i fallar.

Per quins artistes aposta?

[no contesta]

Realment li interessa l'art al públic català?

Si plantegem el públic com una audiència homogènia amb una identitat definida és molt difícil agradar a tothom. Aquest altre a qui es dirigeix l'art no hauria de ser vist com una massa homologada. És, de nou, qüestió de prendre riscos; sovint em sembla més valent i honest un art que no interessi a tothom que no pas un art que desperti consens general.

Som un poble artísticament madur?

La maduresa semblaria quelcom lineal, evolutiu i que, en certa manera, ha d'arribar a un cim de coherència. I la història, com ja sabem, no sempre es mou en línia recta. Hi ha hagut moments molt interessants a Catalunya que han estat molt marginats per la història oficial i la política actual. Un exemple seria la tradició llibertària. L'escola moderna de Ferrer i Guàrdia o els ateneus populars van ser moments ben interessants si parlem d'història recent i, en canvi, mai han estat del tot reconeguts o legitimats, però suposo que ja interessa oblidar que també vam ser un poble anarquista.

Els polítics es creuen l'art català?

Per sort, encara hi ha molta gent fent servir aquella anècdota de Franco que, de visita en una exposició, va dir davant dels artistes revolucionaris: “Molt bé, mentre facin la revolució pintant.” Sempre pot ser avantatjós que els polítics no es creguin l'art.


Sovint em sembla més valent i honest un art que no interessi a tothom

Al seu DNI no apareix com a Irina Mutt, però en el cas que ens pertoca, no té cap importància. Irina Mutt és el pseudònim ‘duchampià' d'aquesta crítica d'art nascuda a Girona el 1982. És –de moment– la persona més jove que participa en aquesta sèrie d'entrevistes. Si certa crítica i certs crítics estan en clara decadència, les noves generacions corroboren la vigència de la professió. Això sí, amb altres maneres de ser i fer. Irina Mutt té el seu hàbitat natural a Internet. Formada a la universitat –qui més la va marcar va ser Pilar Bonet– i a A-Desk –la revista en línia fundada per Montse Badia, David G. Torres i Martí Manen–, on publica regularment, aposta per una pràctica transversal que renega d'un art isolat. Els seus escrits, incisius i plens de referents creuats, s'alimenten de l'activisme i la convicció que des de la crítica d'art es pot empènyer la transformació social.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia