“Hem de formar artistes i també els ciutadans”

Va suposar l'entrada de la democràcia a l'Institut del Teatre.

La nostra és una situació diferent de la dels setanta. Bonnín necessitava un equip nou de mestres per formar un planter d'artistes, no és que els volgués donar feina per resoldre'ls la manutenció; molts d'ells, de fet, eren autodidactes. L'obligació de l'Institut del Teatre és portar les arts escèniques d'aquest país a una millor qualitat i innovació. Aquest és un país d'artistes i, en canvi, som petits per acollir tanta creativitat. Hi ha molts ciutadans que a través de l'art intenten entendre la realitat. L'Institut del Teatre no pot donar feina a tants professionals; la seva funció és formar millor els artistes del futur.

Ho hem de multiplicar per 1.000. Un dels eixos del projecte que vaig presentar al concurs per accedir a la direcció de l'Institut del Teatre és que hem d'incidir en la creació laboral (no només des del vessant empresarial). L'escena canvia. Aquest any, per exemple, hem creat la primera companyia sorgida de l'escola de tècnics, IT Tècnics, que fa un any de pràctiques amb una beca (de moment, als nostres teatres, i sempre respectant l'àmbit laboral). Tenim contactes amb teatres públics i privats. També hi ha sortida a través dels premis, com l'Adrià Gual o el del Frederic Roda (de l'ADB). Hem d'aconseguir que els nostres graduats accedeixin a la plataforma internacional. Ara, els contactes que tenim són anecdòtics i no responen al projecte real. S'ha de crear una plataforma d'escoles occidentals o europees (tot i que a Àsia hi ha un gran moviment ara d'escoles d'artistes, també). Hem de fer un esforç per incloure el concepte idiomàtic, que puguin fer teatre en altres idiomes (ja no comunicar-s'hi, únicament). També és l'oportunitat de donar potència al teatre físic i visual. Alfred Casas proposa que l'Institut del Teatre posi una carpa a Tàrrega. Amb això ja donem la possibilitat als coreògrafs i als de teatre visual a ser vistos a mig món. A vegades la solució és més senzilla i econòmica del que sembla. Però s'ha de ser valent i també creatiu. En aquest país està molt desenvolupada la dramatúrgia textual, però hi ha molt camí per recórrer a l'escena digital i a l'escena física. Terrassa, on tenim una subseu, resulta que és la ciutat audiovisual de Catalunya. Com pot ser que no hi fem una formació en audiovisual i escena digital? Totes els espectacles d'Europa, avui, tenen una gran qualitat tècnica. Nosaltres encara ho hem de desenvolupar des de zero.

Cal desenvolupar l'àmbit de recerca, però més que en la humanística, que ja ho fan les universitats, en la performàtica. El Canadà i la Gran Bretanya van molt avançats en això. El Museu de les Arts Escèniques ens diu com va ser el passat, ens recull el present i ens projecta al futur: és una catapulta. L'Institut del Teatre, fa uns 20 anys, era un espai de reflexió i d'opinió de les arts escèniques. Amb el desenvolupament, s'ha anat perdent aquesta referència. Ara l'hem de recuperar. Si no ho fem, l'Institut del Teatre no complirà la seva missió. Hem de bastir ponts de reflexió i debat. Si no donem resposta al pensament complex, ens quedem amb el pensament únic, del qual hem de fugir.

Hi ha dos models d'escola a Europa, principalment. Hi ha l'escola adscrita a la universitat que concedeix grau universitari (com és la britànica, principalment). També hi ha l'escola que té un caire d'excel·lència. No són estudis universitaris però el seu plus és que estan vinculats a uns teatres concrets. Hi ha un tercer model: el d'una escola de prestigi, que forma part de la Universitat de les Arts. La universitat catalana no té en compte les necessitats en les escoles artístiques. Sí que es fa a Anglaterra, que és més flexible. Nosaltres hem de treballar l'encaix del grau universitari amb la flexibilitat que requereixen aquests estudis. Amb la resta de centres, ERAM, Eolia, Esart i l'Institute of the Arts de Sitges, hi hem de treballar amb tota la complicitat, però no hem de perdre de vista que nosaltres tenim una responsabilitat nacional.

La Diputació de Barcelona ha fet una feina excepcional: no existiríem si no fos per la mirada supergenerosa de la Diputació amb el país. Ara no es tracta de deixar la Diputació, sinó de sumar amb les altres diputacions i la conselleria de Cultura per fer un projecte més sòlid.

Avui, la dansa i el teatre no estan considerats un cicle d'educació a Catalunya. Hi estem treballant amb el Departament d'Ensenyament perquè s'ampliï. Això afecta l'Institut del Teatre, però també la Llotja, el Taller de Músics... Avui els professors de literatura i de gimnàstica són els que donen coneixements de teatre i dansa. És una contradicció que l'art no es consideri una eina d'educació en un país de tants artistes. S'ha de solucionar al més aviat possible. Nosaltres, a més, fem formació a mestres de primària i secundària perquè es pugui impartir aquesta matèria amb una certa profunditat, amb el suport del Departament d'Ensenyament.

Estem en converses. Seria meravellós poder recuperar amb
el MAE l'Arnau, que és un símbol del Paral·lel.

Aquesta és una assignatura que tenim pendent: la immersió al barri. Tenim molt bona relació amb el Lliure i el Mercat de les Flors, però ens falta baixar al Poble-sec; o que ells pugin. L'Arnau facilitarà aquesta trobada perquè es descobriran les meravelles del MAE.

Quedar-nos en l'alta cultura és un concepte del segle XIX. El que hem d'intentar és que la cultura, que és complexa, formi part de la vida de la gent del país. Ens hem d'apropar a la ciutadania i a les associacions: que coneguin la cultura més elevada possible. Volem que els nostres ciutadans siguin cultes. És indispensable aquest retorn social de l'Institut del Teatre a la societat que el manté. L'Institut del Teatre ha de formar artistes i també els ciutadans. Sobta que no fem més accions a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació o al CCCB, o al Museu Marítim, o a la Francesca Bonnemaison, que són equipaments de la Diputació. Pel que fa a les programacions municipals, avui que tenen problemes econòmics
per bastir una programació d'espectacles, l'Institut del Teatre els ha de poder oferir un plus. Hi pot haver un equilibri entre la programació amateur, la que permeti la inserció laboral i la professional. Cap de les tres pot anul·lar les altres.

Em vaig presentar al concurs per ser directora perquè sóc docent i creadora. Faré menys hores com a docent i també menys de creació, però no ho deixaré perquè és el que em dóna energia per tirar endavant i em permet estar en contacte amb el dia a dia.

Hi ha la particularitat divertida que coincideixi amb la primera presidenta de la Diputació de Barcelona i amb la primera alcaldessa de Barcelona. Això vol dir que som normals? No, les dones ens acontentaríem a disposar del 50% dels llocs de direcció; encara estem molt lluny d'aconseguir-ho.

És un discurs molt pervers, perquè s'han fet veritables disbarats per complir amb quotes. Simplement, s'ha de poder valorar de la mateixa manera la capacitat d'una dona i la d'un home. Encara hem de demostrar molt més.

Tot va bé si acaba bé. M'interessa el futur. De moment, puc dir que estic molt contenta de la reacció d'acollida de la gent. Tenim moltes ganes que passin coses importants en aquesta casa.