Hipòcrates i Arnau de Vilanova

Arnau de Vilanova és un personatge espectacular. Ho és per la categoria que adquireix com a metge i professor a la Universitat de Montpeller. Ho és per les ànsies de reforma espiritual que manifesta per allà on passa, amb conflictes inclosos. Ho és per les relacions amb les cúries reials i pontifícies, que manté encara que canviïn els reis i els papes. Bé que es mereix que la seva obra s'estudiï i s'editi com cal.

Des de la perspectiva mèdica, s'ocupa d'aquesta tasca des de fa anys la col·lecció AVOMO (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia), que disposa del més alt reconeixement de la comunitat científica internacional. Les edicions crítiques i els estudis que acompanyen les obres llatines d'Arnau estan fets amb la col·laboració d'estudiosos de diverses procedències i disciplines, que tenen el mèrit de saber contextualitzar l'obra del científic més rellevant que va sorgir de la Corona d'Aragó durant l'edat mitjana.

Michael R. McVaugh i Fernando Salmón, els curadors del nou volum, han fet una feina a l'altura de la col·lecció que l'acull. Editen i estudien dos comentaris d'Arnau a dos aforismes d'Hipòcrates, un dels quals diu “La vida és breu, l'art llonga, lo temps poc, los experiments fallables, jutjar greu”, segons la traducció catalana medieval. És l'aforisme que obre el recull hipocràtic i que va esdevenir tan famós que fins i tot el cita Ausiàs March en un vers. L'any 1301 Arnau va comentar l'aforisme als seus estudiants de Montpeller i un dels seus alumnes en va prendre notes, que són el text que ha arribat fins a nosaltres i que ara s'edita per primer cop des del segle XVI. El comentari a l'altre aforisme (II.34), Arnau el va escriure en llatí l'any 1290.

Les introduccions del volum fan ressaltar el mèrit dels comentaris arnaldians als dos aforismes hipocràtics. N'emergeix la importància que tenen els comentaris que també en va fer Galè (i d'altres metges medievals) i el mètode d'ensenyament escolàstic, basat en la lectura del text d'una autoritat, el comentari posterior del mestre i la discussió amb els estudiants. Especialment interessant és l'apartat dedicat a l'ètica mèdica i a les actuacions que ha de tenir un bon metge: ha de saber establir un pacte de confiança amb el malalt, ha de saber identificar la malaltia i després prescriure el règim curatiu adequat. Si no està segur de quins medicaments ha de receptar, convé que opti per un tractament que no perjudiqui el malalt, mentre remena els llibres per veure-ho més clar. No ha de descartar consultar el seu diagnòstic amb col·legues, que el poden ajudar a sortir de dubtes. Molt de sentit comú posat en boca d'un metge que creia que la medicina havia de servir no per a l'especulació teòrica, sinó per curar persones.